Emili Ferrando presenta el llibre ‘Haissa. Història d’una tragèdia obrera en el tardofranquisme’.

Aquest dijous passat, l’historiador i professor Emili Ferrando Puig presentà al teatret de la Cooperativa La Moral, ple de gom a gom, el seu nou llibre, Haissa. Història d’una tragèdia obrera en el tardofranquisme, destinat a ser tot un referent en la història local badalonina. L’Emili amb l’ús de fonts orals, situant les persones com a protagonistes de la història, i l’ús de fonts documentals sobre un episodi poc conegut, l’incendi de la fàbrica tèxtil Haissa, ara fa trenta-cinc anys, el 17 de maig de 1974, que va costar la vida de sis persones empleades atrapades pel fum tòxic, ha realitzat un treball magnífic i un merescut homenatge a les víctimes. La manca de mitjans antiincendis de la flamant fàbrica, en funcionament des de 1972, van propiciar la tragèdia.

L’Emili, amic i company d’algunes recerques d’història social, va demanar-me que fes de conductor de l’acte que va comptar amb la projecció d’un audiovisual elaborat per Carme Juliana, Ramon Rubio i Jaume Jordana; i les intervencions de la director general de la Memòria Democràtica, Mª Jesús Bono; l’autor Emili Ferrando; la mestressa de casa i supervivent de l’incendi, Dolors Fernández; l’editor José Membrive; i l’actuació del quartet Clau de Volta. Un acte interessantísim.

La part historiogràfica i de context històric però tot just va apuntar-se i donada l’emotivitat de l’acte amb la presència de familiars i treballadors/es de l’antiga fàbrica, vaig abreujar la part explicativa. Ara però, permeteu-me reproduir un text d’un testimoni que apareix al llibre i que tenia marcat per llegir que situa perfectament la repressió dels diferents aparells de l’Estat sobre el moviment obrer d’aquells anys. Quan feia un any havia estat assassinat per la policia durant una protesta a la central tèrmica de Badalona/Sant Adrià, l’obrer Manuel Fernández Márquez. El testimoni és el següent: Julián Martinez després de la tragèdia recorda que ‘Luego hicieron su especial ‘lista negra’. La gente que nos movimos fuimos los que recibimos la carta de despido que tienes ahí. Nos piden una renúncia al trabajo. Podíamos haber continuado en las otras empresas que tenía (…) Y ahí (a la reunión del Casino) fue donde nosotros metimos caña. Sólo dijimos: ‘eso que decís hablando, dádnoslo por escrito’ (…). A mi me cogió la secreta y me llevó al Cuartel de la Guardia Civil. (…) Recuerdo que empezaron el poli bueno y el poli malo. El malo me puso la pistola en la cabeza… (…) Pero esto me trajo repercusiones después en la mili… (…) [l’alferès li diu]: ‘Oye, mira que tenemos datos tuyos, que te detuvo la Guardia Civil -hice la mili en el 79 y esto pasó en el 74, ya habíamos estrenado la democracia.- por esto, por esto y por esto’. (…) ‘Bueno, que sepas que estás destinado a un batallón de castigo’. Yo he buscado en la hemeroteca de La Vanguardia, en los periódicos de entonces y no hay nada tampoco, lo que pasó se silenció totalmente, serían muy escuetas las notícias’.

Penso que queda molt clar l’ambient d’aquella època pels qui es movien en qualsevol tipus de reivindicació sortint de la letàrgia del règim. Anestèsia civil i amnèsia col·lectiva, així volien que transcorregués tot.



Quant a Albaladejo Blanco Jordi

Jordi Albaladejo Blanco.
Contacte: jauladell@hotmail.com .

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *