Bloc de Jordi Albaladejo

Aquest cap de setmana hem vist en família l’edició en DVD de Les aventures de Tintin, El secret de l’Unicorn de Steven Spielberg i Peter Jackson. També els continguts extres sobre la construcció de la història i els personatges que apareixen a la pel·ícula, el rodatge amb el sistema capture motion, la música… Avui, a més, amb la meva filla hem tornat a veure escenes concretes i hem compartit emocions.

Precisament, les meves primeres lectures de petit van ser els àlbums de Tintin de l’Editorial Joventut. Els dos primers que vaig tenir a les mans havien estat del meu germà gran i els conservo com relíquies: El asunto Tornasol (edició de 1961), en castellà, i Stoc de coc (edició de 1967), en català. Aquest darrer forma part de les obres traduïdes del francès per Joaquim Ventalló, autor a qui havia dedicat anteriorment una entrada biogràfica: Visca la República! Joaquim Ventalló, periodista, polític, poeta i traductor.

A mida que col·leccionava els diferents títols d’Hergé – eren la meva petició de regal als pares – m’entretenia a reconèixer a les guardes dels llibres, els diferents personatges i situacions de Les aventures de Tintin que apareixien dibuixats en forma de retrats damunt d’un fons de paper pintat amb tires verticals.

També vaig seguir els capítols en format dibuixos animats i per tal de situar-me més en el món de Tintin, vaig documentar-me fa uns anys amb El diccionari de Tintin de Toni Costa i Tintín El sueño y la realidad. La historia de la creación de las aventuras de Tintín de l’expert tintinòleg britànic Michael Farr. Seguint el fil de l’interès pel còmic, a vegades em poso una samarreta d’El cranc de les pinces d’or i una d’outsider i divertida: Tintin a Istambul.

Segons sembla que a la família tindrem Tintin per estona juntament amb Corto Maltés que també li agrada molt a la meva filla (ja veurem més endavant al petit). L’aventura d’estimular la imaginació…

Tweet

A l’escriptor Gustav Aschenbach quan va agafar-li un cobriment i s’hi va quedar en una cadira a la platja del Lido, mentre contemplava el seu amor platònic, el polonès Tadzio, deuria ser al veure’l portar una tanga ‘solaris’ com diuen els venecians.

Una imatge pocasolta que m’imagino en referència al final de la novel·la que he llegit fa poc de Thomas Mann, La mort a Venècia (1912); i després de veure el darrer programa de Callejeros Viajeros sobre Venècia i en concret, quan enregistren els ususaris de la platja del Lido. Cal aclarir que a la pel·lícula de Visconti sobre la novel·la, el protagonista, Aschenbach, és un compositor d’ofici.

I, un top ten d’imatge molt divertida de tanga masculí que em ve al cap, és la que portava de jove a Eivissa, l’elegant relacions públiques de la jet set, Carlos Martorell (imatge del costat: El País).

Tweet

 La visió pràctica nordamericana portava a preguntar als comandaments italians perquè no es feia com Napoleó, fer baixar els austriacs a la plana, preparar un parany militar i derrotar-los de forma contundent per avançar després dins del seu territori, enlloc de lluitar pam a pam a les muntanyes de Gorizia i el riu Isonze. Ho deia el tenente Henry, alter ego del novel·lista Ernest Hemingway que va escriure de forma gairebé autobiogràfica a la novel·la Un adéu a les armes (1929), part de les seves experiències com a conductor d’ambulàncies i corresponsal al front italià durant la Primera Guerra Mundial (imatge de la foto).

Precisament, en una entrada anterior (Entre l’Isonze i el Piave: el front italià a la Primera Guerra Mundial), vaig fer referència d’aquest episodi de la seva vida i en el pla personal va motivar-me a conèixer més sobre la qüestió i llegir Un adéu a les armes. Així, finalment he llegit un llibre seu després de conèixer més el que diuen Heming-way of live, sobretot la llegenda de gran bevedor, que les seves obres literàries propiament.  En el cas d’aquesta novel·la, bé perquè em motivava un cert interès previ, l’he trobat de lectura amena perquè està molt ben escrita, amb un relat detallat i interessant de les vivències al front bèl·lic i d’un amor que finalment acaba en tragèdia, potser a mig camí entre les vivències personals i les licències literàries constants al llarg de l’obra, quan la infermera de qui estava enamorat en la vida real no va voler-se casar amb ell. La novel·la va ser molt exitosa i va ser adaptada al cinema (al costat, imatge de la capçalera publicitària).

Però retornant a l’entrada anterior del bloc que recordava abans, també feia esment d’una aventura que havia trobat a youtube de Corto Maltés a Venècia i a la lluita dels italians contra les potències centrals durant la primera guerra mundial.  La vaig buscar editada en paper i l’he trobat a l’àlbum La llacuna dels misteris, en concret és l’episodi Sota la bandera de l’or. Hugo Pratt, el dibuixant i guionista, situa dins del relat a un conductor d’ambulància, Hernestway, fent aparèixer el cèl·lebre escriptor al costat d’en Corto que al final del còmic li pregunta sobre el llibre que escrivia i ell respòn: ‘Li he posat de títol: ‘Adéu al batalló…’.

‘A boca de canó’ Hemingway va viure intensament.

Tweet

Recentment he vist en DVD, Promeses de l’Est (Eastern promises de l’any 2007; sí, cadascú va al seu ritme per veure pel·lícules sobretot quan tens dues criatures). Dura. Una història sobre la criminalitat de la màfia russa a Londres: prostitució, drogues i violència, i els seus codis representants en els tatuatges. Una violència freda i salvatge sense cap empatia per la condició humana de la víctima.

Com la que es troba representada en els terrorífics dibuixos de Drawings from the Gulag, de l’autor Danzing Baldanev, el que va viure la repressió soviètica de primera mà. De ben jove aillat de la seva família – per ser fill d’un enemig del poble – i després com funcionari de presons. Desconeixia el llibre i l’autor però va posar-me en antecedents un article de la setmana passada que ocassionalment vaig llegir al suplement de cultura de La Vanguardia.

Després per internet, he trobat força informació, sobretot d’imatges i dibuixos de tatuatges dels presoners criminals, tot un tractat antropològic d’aquest estament que controlava internament a la resta de presoners ‘polítics i enemics del poble’. També els dibuixos de Baldanev són utilitzats per alguns internautes per carregar-se globalment la utopia comunista.

Una visió penso que encertada sobre la deshumanització al Gulag i als lager alemanys durant la Segona Guerra Mundial apareix en la novel·la Vida i destí de Vassili Grossman, autor repressaliat: ‘la vida s’extingeix allà on hi ha l’afany d’esborrar les diferències i les particularitats mitjançant la violència’.

I el món del còmic també ha tractat l’experiència del Gulag a l’antiga URSS: Els vals del Gulag de l’autor badaloní Ruben Pellejero, una obra sobre la qual ben aviat, el 3 de maig, es podrà veure al Teatre Zorrilla de Badalona un espectacle musical combinat amb imatges de còmic. Un deute pendent de la ciutat en reconeixement del guardonat autor de còmics que l’any passat no va poder-se portar a la pràctica i finalment així serà.

Tweet

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=eUeddYjDs6c[/youtube] Una bona cançó i un bon relat del grup Brams basat en fets reals, amb una convincent producció artística en format videoclip, sobre la lleialtat a un deute de vida per damunt de l’horror. Un mirada en positiu i respectuosa feta a casa nostra. Vull pensar que representa, com un miratge, un exemple que traspassa el temps per posar en valor la necessària convivència entre pobles.

Abans de la primera guerra mundial, les guerres balcàniques; en la segona, la gran violència entre txètnics, ústaixes i partisans; i després de la desaparició de Iugoslàvia, diferents episodis de neteja ètnica sobretot per part de l’exèrcit serbi, han afectat les vides dels habitants d’aquesta zona del món.

Respecte l’excel·lent video musical podeu veure aquí com va fer-se.

Més. Si girem la mirada al món del còmic, una intriga de ficció però sòlidament documentada sobre la Guerra Freda a l’antiga Iugoslàvia de Tito i amb el rerefons de la violència interètnica a la Segona Guerra Mundial, es pot llegir Hágase el caos (I). Lux. de Cava & Seguí. Cal esperar que ben aviat apareixi publicat el desenllaç de la història en un segon volum.

Tweet

La màxima del mestre franco suís Le Corbusier és aplicada pel seu deixeble Josep Lluís Sert i el conjunt d’arquitectes del GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània), Josep Torres Clavé, German Rodriguez Arias entre d’altres, a les seves obres durant el període republicà dels anys trenta del segle XX.

En un sentit gramscià d’hegemonia cultural, l’arquitecte Oriol Bohigas al pròleg de llibre Un nou model d’arquitectura al servei d’una idea de país, obra de Gemma Domènech i Rosa Maria Gil, escriu en referència al període republicà a Catalunya: ‘aquesta qualitat progressista i fins i tot anticipant, ¿provenia només dels polítics o era conseqüència de la participació política de professionals i els grups socials de llur entorn? Per exemple, ¿la nova arquitectura, el nou urbanisme, la renovació escolar, la defensa del patrimoni, els programes d’habitatge eren fruit exclusiu de les respectives Conselleries o eren conseqüència de l’apassionada i abnegada participació dels arquitectes, els mestres, els historiadors, els sociòlegs i tot l’estol de professionals excel·lents que burxaven des de fora?’.

Junts pretenien ser un motor de canvi i de progrés de la ciutadania. Hi havia una identificació d’interessos modernitzadors i ideològics democràtics al servei d’una idea de país comuna. ‘L’esdevenidor de la República Catalana i l’urbanisme eren tot u en l’esperit tan clarivident del president i de les persones que l’envoltaven’, va testimoniar Le Corbusier després reunir-se amb el president Macià a Barcelona conjuntament amb Van Eesteren, Gropius i els arquitectes del GATCPAC l’any 1932 (dins de Sert 1928-1979 mig segle d’arquitectura. Obra completa).

El servei a la ciutadania i la utilitat – el racionalisme i la funcionalitat, vinculats al progrés tècnic amb una preocupació social –  van ser uns factors positius per a definir l’obra avançada de la república. Va ser durant un període curt de temps enmig de tensions polítiques i socials que van desencadenar en ‘una revolta militar i una guerra civil al servei dels interessos més reaccionaris’ com indica Bohigas al pròleg més amunt citat.

Tweet

El pintor Eveli Torent, badaloní de naixement i amb continuats vincles amb la ciutat, quan vivia a París a començaments del segle XX va realitzar diferents viatges a Bretanya tot cercant la inspiració artística. Hi anava ‘mig a peu mig caminant’ segons un antic company d’Els Quatre Gats, Josep Rocarol.

La imatge representada és d’una obra de Torent que forma part del fons artístic del Museu de Badalona i, almenys, fins el mandat passat, estava exposat al despatx de l’alcalde de Badalona a la plaça de la Vila.  Es tracta d’una escena de dones bretones amb els seus vestits tradicionals en una societat amb un ritme propi de vida en un temps que la modernitat semblava capaç de dominar-ho tot amb les seves meravelles de la tècnica i avanços científics.

Torent en la seva estada a la ciutat de les llums i de l’avantguarda artística, va cultivar amistat amb l’escriptor francès Laurent Tailhade, poeta simbolista i polèmic propagandista anarquista (‘Qu’importe les victimes si le geste est beau’). Ambdós, ferms anticlericals (Torent va ser un maçó destacat al llarg de la seva vida), col·laboraren al diari La Raison amb una sàtira de la superstició religiosa a Bretanya (1903).

Les visites de Torent a les terres bretones van repetir-se conjuntament amb l’evolució del seu estil que simplificava el traç de forma esquemàtica amb colors plans i representava escenes costumistes com si fossin il·lustracions.

Torent va aconseguir un cert reconeixement internacional per formar part del nucli modernista d’Els Quatre Gats i posteriorment pels seus retrats però mai va ser un artista de renom per guanyar-se bé la vida en el món de l’art. Un darrer testimoni de la seva trajectòria biogràfica, de nou Josep Rocarol, el situa ‘tot carregat de sarna’ a la Presó Model de Barcelona després de la Guerra Civil, on havia estat pres pels franquistes per la seva condició de maçó. Va sortir de la presó però va morir ben aviat l’octubre de 1940.

A més d’anteriors entrades al bloc, un estudi sobre Torent el podeu trobar a Eveli Torent. Un artista a Els Quatre Gats de Francesc Fontbona i Lluïsa Sala dins 4 Gats de Casas a Picasso.

Tweet

‘Vienen a mi casa, se beben mi whisky y además se ríen de Eduardo, !Esto ya es el colmo!…

Es tracta de ‘Fin de semana’ (1982), còmic de Montesol i Ramon de España que va aparèixer per episodis a la revista Cairo. Posteriorment una editorial va publicar-lo en forma de novel·la gràfica.

El títol de l’entrada es correspon a la novel·la que va escriure un dels personatges de la història, Eduardo, qui amb uns amics corre un cap de setmana d’aventures en forma de road-movie des de Barcelona a Cadaqués i de retorn a la rutina. És un retrat existencialista força entretingut d’una generació que no és la meva però que va influenciar-me en les primeres lectures de còmics. De fet, anteriorment ja ho he escrit, Montesol i també Roger, es trobaven entre els meus preferits juntament amb Max i la gent d’El Víbora.

Escoltant ahir Bowie al cotxe, el seu Heroes, va inspirar-me a rellegir – en diagonal – ‘Fin de semana’, i recordar-me aquella etapa d’il·lusió pels còmics, per viure la vida. Va ser un #petitplaer.

PD: La historieta la tinc per fascícles a la revista Cairo i tot i el pas del temps intentaré aconseguir-la en forma d’àlbum. S’està tornant a desvetllar-me el món dels còmics.

Tweet

Eugène Delacroix,  mestre de la pintura, compta amb una retrospectiva molt completa de gran intensitat plàstica al Caixa Forum de Barcelona. Entre els quadres hi ha diversos de felins, entre ells aquest que pren rellevància.

En referència a l’art contemporani, la Fundació Francisco Godia exposa Barcelona Colecciona i entre les obres, aquesta realitzada amb tècnica mixta sobre tela per Zhang Huan.

Tweet

Aquest cap de setmana he llegit els tres volums d’ ‘El fotógrafo’ (editats respectivament el 2003, 2004 i 2006), una visió documental que combina de forma innovadora còmic i fotografies. La història va de l’experiència viscuda de l’aleshores jove fotògraf, Didier Lefèvre, avui desaparegut, acompanyant una expedició de Metges Sense Fronteres (MSF) a l’Afganistan en plena ocupació soviètica l’any 1986.

Una història interessant presentada en forma de reportatge d’estil fotoperiodístic, que procura no jutjar amb ulls occidentals el que veu. Respecte les aventures que va córrer Didier i l’equip de MSF, ténen un component èpic com les de Tintin, però ben reals i que gairebé li costen la vida al propi protagonista.

Aquesta aportació acompanya a la que tinc d’El secret del meu turbant (2010) novel·la de Nàdia Ghulam i Agnès Rotger, i és la lluita per viure a l’Afganistan – una experiència en majúscules – per tots els inconvenients vinculats a la cobdícia i al fanatisme que pugnen amb la civilitat i les intromissions dels governs occidentals amb els seus interessos per davant. El país és ‘una excepció en el món que viu i viatja, que fa negocis i visita museus i s’està en restaurants com el que hi havia hagut al Boguebolà’.

L’obra de còmic, amb guió d’Emmanuel Guibert i dibuix del propi Didier Lefèvre i Frédéric Lemercier, retrata una dura i aspra realitat quotidiana, farcida de referències culturals vinculades als diferents pobles que habiten les valls del país, la seva manera de viure i interpretar la religió i les tradicions, la seva hospitalitat, la lluita dels mujahidins, el paper dels homes i el de les dones en l’àmbit privat, a la vegada que s’està lliurant una guerra contra l’exèrcit soviètic i el seu règim títer afganès.

La tasca de MSF apareix com un petit oasi enmig d’una extrema precarietat, pobresa i aillament, amb desplaçaments rudimentaris travessant muntanyes i una naturalesa poderosa, en un ambient de conflicte bèl·lic permanent que hipoteca el futur de les generacions més joves que frissen per portar un kalàixnikov. Tot en un país secularment intervingut per interessos geopolítics foranis des de l’època colonial.

Tweet