Bloc de Jordi Albaladejo

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=KeWtD51rCbw[/youtube]Us reprodueixo aquest youtube realitzat per Toni Serra, amb un testimoni gràfic esplèndid a partir de fotografies que ell va fer i també d’Enric Giralt de la Manifestació per l’Amnistia a Badalona, el 29 de febrer de 1976. La primera manifestació proamnistia «tolerada» (no va ser autoritzada però tampoc denegada), a Catalunya i a l’Estat espanyol. La lletra que acompanya a les imatges és la del conegut poema de Josep Gual, Badalona per l’amnistia.

Una molt bona notícia per conèixer una mica més la història de Badalona.

Tweet

Vull dedicar un apunt a l’encertadíssim article La flaire de les boires (dedicat a Mnsr. Rouco Varela) del blocaire badaloní, amic i company, Miquel Estruch.

Fi i elegant, amb un to sentit, també amb la lírica que sovint acompanya els escrits d’Estruch, a voltes massa barroca, em sembla que el seu article hi toca de ple en el tractament de la memòria històrica. D’una memòria propera, badalonina, que tanmateix queda tapada per la boira, en la negra nit del temps i el silenci. Precisament, l’expressió «Nit i boira», és la que feien servir els nazis per referir-se a l’extermini en els camps de concentració. El franquisme no va quedar-se enrera tampoc.

I, en aquestes alçades de les meves reflexions, vull fer també una sentida referència a Antoni Blanco Blanc, assassinat al Camp de Concentració de Gusen, a Mauthausen, l’any 1941. Era el germà del meu avi i el silenci a la família i amb el temps, la llunyania, gairebé ha esborrat el seu record. Tan sols en queda testimoni i potser no és poc si veiem el panorama de la memòria històrica a l’Estat espanyol, d’un document del govern alemany que l’hi reconeix la condició de víctima del nazisme i la possibilitat d’una reparació econòmica amb data de l’any 1965.

Fent recerca històrica he pogut seguir una part significativa del seus passos com a sindicalista de la CNT i també potser la raó per la qual el meu avi Bartomeu recomanava no «complicar-se» la vida en política i sindicats: ell i l’Antoni van ser detinguts i incomunicats en temps de la Dictadura de Primo de Rivera i segons sembla l’experiència el va marcar força en endavant.

Tweet

El diputat d’ERC, Joan Tardà, no dóna el braç a tòrcer. Acompanyant per entitats memorialistes de tot l’Estat ha presentat la primera proposta de reforma de la Llei de Memòria Històrica. La reivindicació és clara: declarar il·legals els tribunals franquistes, anul·lar llurs sentències i rescabalar tots els patrimonis espoliats, atorgant a tots els repressaliats de la dictadura la condició jurídica de víctimes entre d’altres aspectes per millorar la Llei de memòria històrica.

Ahir a Televisió de Catalunya vam poder veure un interessantíssim reportatge, Topografia de la memòria, sobre l’experiència de diferents persones a diferents països respecte com s’ha fet front al pas d’una dictadura a una democràcia a partir de les polítiques públiques. No vull ser injust i dir que l’Estat espanyol menja apart, però gairebé. Ja n’he parlat anteriorment de la decebedora Llei de memòria històrica, una llei sobre la qual defenso la seva reforma. La covardia davant de la dreta va portar al redactat vigent.

Hem de ser conscients que cap partit té l’exclusiva de la memòria històrica. Aplaudeixo la bona feina de Joan Tardà, però també la de totes les persones o partits que estiguin justament per la qüestió sense tacticisme partidista i rèdits personals. De veritat, no és una consigna d’uns o d’altres, dignifiquem la memòria històrica.

Tweet

No per obvi, cal deixar de repetir-ho i posar-ho en valor. El consens polític – expressat en la unanimitat dels grups polítics al Ple municipal – i l’important suport d’entitats i particulars, han fet possible que Badalona sigui designada Capital de la Cultura Catalana l’any 2010. Aquesta fita és una valuosa aportació de la regidoria de Cultura i Patrimoni Cultural, encapçalada per Jaume Vives (ERC), al govern municipal i a la ciutat.

Dit això, ERC proposava aquesta qüestió al seu programa electoral i va ser incorporada als 50 compromisos de govern. Després d’un laboriós procés d’elaboració de la candidatura, ara, la nostra ciutat ha estat designada. Com a partit, ERC té tota la legitimitat de parlar-ne en positiu de l’impuls d’aquesta oportunitat cultural i perquè la ciutadania vegi créixer la seva autoestima.

El govern municipal ha de gestionar l’organització de l’event conjuntament amb aquesta ciutadania que precisament és la que ha fet possible la capitalitat a Badalona.

Espero que tot el govern s’hi aboqui, d’altra banda com en tots els àmbits que gestiona el govern conjuntament, ja que hi ha algú molt convenient que potser apressadament – es diu així, no? – vota o s’expressa en un sentit i després ho critica a la premsa o al seu bloc personal. La veritat i res més que la veritat, com davant del jutge, oi que sí?.

Tweet

 La primera edició dels Premis Turnemi 2008 als millors blocs badalonins, vol ser una iniciativa simpàtica de caràcter particular amb la voluntat d’esdevenir un reconeixement i un punt de difusió dels blocaires de la ciutat. Abans de finalitzar l’any, donaré a conèixer els blocs que, conjuntament amb les aportacions que la gent vulgui (us animo lectors a sortir de l’anonimat i fer propostes), puguin considerar-se més interessants i com no, el bloc guanyador.

Les bases són l’interès del bloc i les seves aportacions preferentment locals, i també nacionals; més enllà del seu caràcter polític.

Hi hauran tres categories dels Premis Turnemi: Millor bloc polític; Millor bloc d’opinió; Millor bloc de cultura. Els premis Turnemi seran fets públics i lliurats (en espècie) als autors dels blocs guanyadors la setmana abans de les festes nadalenques. Per tal de que puguin ser considerats fins a la data d’elecció, aniré donant informació sobre els diferents blocs badalonins. Participeu amb els vostres comentaris en aquesta dolça elecció.

Tweet

 Aquest dissabte he participat de la Trobada d’Accents per a la catalanització del nom del centre comercial «magic badalona». Hem estat una trentena de ciutadans els que ens hem desplaçat a les seves instal·lacions per reivindicar l’accent del Màgic Badalona, un nou centre lúdic, esportiu i comercial de referència situat en terrenys públics. Dins del grup, nombrosos militants i simpatitzants d’ERC. A través de la xarxa social del Facebook, gairebé un miler de persones hi havíem donat recolzament (a nivell de partit, ERC hi havia donat suport).

Tota una mobilització que ha fet reaccionar a la direcció del centre comercial per anunciar a corre-cuita que es catalanitzarà el nom. Si res no es torça, la ciutadania ha guanyat la batalla. I, així, ho va fer notar dissabte l’impulsor de la campanya reivindicativa, el ciutadà Jaume Lleal. Una bona mesura a favor de la llengua pròpia de Catalunya.

Tweet

Aquest matí al programa d’en Carles Tornero a RCB he debatut amb Maritxu Hervás (PP) sobre la crema de fotos dels borbons i la vigència de la monarquia. Cadascú ha dit la seva, apel·lant als valors de la llibertat i el respecte institucional al marc legal, ella; i jo justament entenent que la política és transformació i la democràcia la via per fer-ho possible, proposant una modificació del còdi penal perquè desaparegui com a delicte el d’injúries a la corona. No té sentit que l’Audiencia Nacional a Madrid, jutgi com a delictes segons quines actuacions i faci desplaçar fins allà als imputats. Altra cosa són faltes per desordre públic que poden arribar a considerar-se dins el context on es realitzen, però no delictes.

Davant d’un marc legal restrictiu, constitucional i penal, hi ha una reacció. Jo no comparteixo en concret la crema de fotografies dels borbons però segueixo defensant on sigui els valors de la democràcia enfront de les limitacions sorgides de la transició, de la transició de la dictadura a la monarquia! La meva aposta és per la radicalitat democràtica: la llibertat dels pobles i la igualtat de tots els ciutadans.

Trobo que es bo que es generi debat a l’entorn de la vigència de la monarquia, perquè finalment es doni un tomb republicà ben estructurat, propi d’una democràcia avançada del segle XXI. M’estic referint com a horitzó polític, a la realització d’un referèndum a Catalunya sobre la nostra llibertat i sobirania nacional. Sense esmentar dates, sí que hem de treballar-hi si cal amb més força per a fer-lo possible i perquè siguem protagonistes.

Salut i República Catalana!

Tweet

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=cqEJK0ZspkQ[/youtube]Uns retalls d’història contracultural: 1969, skinhead reggae!

La música és dels californians Aggrolites, un grup actual de revival en plena forma.

Tweet

Vull començar amb una conegudíssima frase: «la moda passa, l’estil mai». És de Coco Chanel i serveix perfectament per posar en valor la creació artística d’un estil propi. Un estil propi que l’il·lustrador, dissenyador i pintor Alphonse Mucha (1860-1939) va aconseguir i a més va posar de moda: l’Art Nouveau, conegut a casa nostra com a Modernisme.

En el tombant del segle XIX al XX, es parlava de l’ «estil Mucha» per referir-se a l’Art Nouveau, contemplant-se amb admiració els cartells i dissenys de joies d’aquest artista d’origen txec resident aleshores a París. Una mostra força important d’obres d’Alphonse Mucha pot veure’s fins el gener de l’any vinent al Caixaforum de Barcelona. Una exposició impressionant, esplèndida.

Després de molts compromisos l’he pogut visitar i abans que s’acabi, recomano a tothom de trobar un racó del seu temps per anar-hi.

A banda dels aspectes artístics, un element singular que m’ha cridat l’atenció: Mucha era francmaçó, grau 33, Gran Comanadador de Txecoslovàquia.

Tweet

L’acte d’homenatge a Lluís Maria Xirinacs ara fa una setmana al Palau de la Música ha generat una reacció airada dels resorts orwelians del Ministeri de la Veritat.

En concret, la recreació teatralitzada d’una conegudíssima fotografia de Xirinacs, García Faria i d’altres «captaires de la pau», atonyinats per la policia quan estaven al terra en la manifestació pro amnistia de 1 de febrer de 1976, amb la llicència artística de crits en favor de la independència i l’aparició d’una estelada, ha fet saltar les alarmes del monopoli de la veritat que tenen alguns.

La sèrie de tres articles d’El Periódico (I, II, III), i també dos articles d’opinió (I, II); són una bona prova de la continuitat de l’esperit de la transició: tot està o ha d’estar lligat i ben lligat. L’independentisme o bé qualsevol moviment que desestabilitzi l’ordre vigent, sempre ha d’estar tapat o aparèixer com anecdòtic, polèmic, antipàtic tant en la història com en la ficció.

I, en aquest sentit, la ficció d’un muntatge, la llicència artística en un acte emotiu d’homenatge a un home polièdric però ferm independentista, ha estat desmesuradament atacada com intolerable i que no es cenyeix 100% al que va passar aquell febrer de 1976.

Que jo sàpiga però, ningú va afirmar ni ha afirmat que el que va representar-se fos una imatge fideligna del que va passar. Es pot interpretar que va ser un compendi d’una imatge de repressió amb molta força i del pensament ideològic de Xirinacs. Tanmateix, em sembla desproporcionat que per una representació es vulgui fer aquest soroll. Potser forma part de l’estratègia d’alguns: l’independentisme sempre ha d’aparèixer com un moviment manipulador que només crea mal rotllos.

El Ministeri de la Veritat ja ha dictat sentència: Joel Joan, director artístic de l’acte, al gulag. O, millor crucificat!

Tweet