Un so garatge, punk i psicobilly, una actitut enèrgica i teatral – en un sentit d’espectacle – a l’escenari que deixava amb la boca oberta, tot un submón de pel·lícules B, monstres, glam, exitació i erotisme fetitxista… vaig sumant paraules i encara no he citat de qui estic parlant que no pot ser d’uns altres que The Cramps.
Sempre han estat un món apart per mi. L’esperit zombie i rebel d’Elvis Presley (com la il·lustració de Gary Panter). Grans desconeguts, he anat trobant referències seves al llarg dels anys: un còmic, instantànies de concerts, alguna vegada els havia escoltat d’ambient en algun local però fins fa uns pocs anys amb els youtube’s no vaig descobrir-los.
El fet de ser un grup de culte i dels EEUU potser no va arribar a fer-los coneguts entre diferents públics. Entre les incursions per diferents estils musicals, la seva trajectòria musical m’ha despertat cert interès estètic (aquest submón que recreen) i musical. Els anys noranta van venir de gira un parell de vegades a Barcelona però aleshores no van atraure’m el suficient. Alguna cosa però ja sabia d’ells…
Quan era força jovenet i anava boig al Mercat de Sant Antoni per comprar còmics, en l’Antologia-3 de la revista Cairo, al seu número 12, a més de les sèries de còmics que podies veure com avançaven número a número, hi havia un article de música d’Ignacio Juliá ‘La turbulenta historia de Los Cramps’.
Per mi va ser una cosa novedosa, una línia de coneixement de la modernitat en aquest cas de la música i de part de les inquietuds juvenils, tot i que el rotllo del ‘vudubilly’ que citava Juliá no anava gens amb mi. Tanmateix recordo que van seduir-me sobretot els dibuixos del còmic de Serge Clerck (Metal Hurlant) sobre The Cramps. 
Més endavant vaig descobrir que aquest autor de còmics també havia immortalitzat els meus icònics, abans i fins i tot ara, The Clash (d’aquella època recordo per exemple que la meva primera cinta va ser un concert pirata dels Clash comprada a Kebra Disc).
Una altra referència en el món dels còmics va aparèixer a l’aventura de Peter Pank, ‘El licantropunk’ dibuixada per Max, quan la contrasenya per trobar-se dos personatges era: ‘Hey!! es fantastico este disco de los cramps, eh?!!’ i la resposta era ‘Glasgow, aplastará Chelsea!!’ [sic].
Bé, en el darrer Turnemi sound Clash 2012, vaig incorporar la peça ‘Tear it up’ d’un concert de The Cramps a Amsterdam l’any 1990 i una foto impactant de Poison Ivy, guitarrista del grup, vista d’esquena amb un vestit transparent en una actuació.
A l’enregistrament de la cançó, el cantant Lux Interior (dead in 2009), geni i figura, sembla posseït amb el seus moviments i crits embogits i un look de campionat: microcalçotets i sabates de taló dalt de l’escenari que no li impedeixen saltar i simular tirar-se tot el que se li posa per davant; mentrestant la seva dona, Poison Ivy, (quina parella que feien ambdós dins i fora dels escenaris) extreia un so fantàstic de la seva guitarra Gretsch, amb Candy del Mar al baix i Nick Knox a la bateria. Impressionants.
Perquè gaudiu d’aquestes criatures de la foscor – d’aquests freaks direu potser alguns – us deixo un enllaç amb el tema ‘What’s inside a girl?’ (aquí), en directe de 1990. Si voleu seguir l’estela que van deixar ja sabeu a la xarxa els trobareu.
