Diumenge en una entrevista de premsa, l’escriptor Jordi Cabré, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, parlava de l’estat de la literatura catalana i es preguntava a l’entorn de l’èxit internacional de Les veus del Pamano: ‘Què passa, que només és universal el que s’escriu a i sobre la Cinquena Avinguda de Nova York?’.
Cabré, anava més enllà en les seves opinions, en concret sobre el fet que la societat civil – malgrat que els catalans formem un ‘poble molt tímid’ – s’està posant les piles perquè de forma tranquil·la però valenta, fer el pas a la independència. I, en aquest sentit lligant literatura i visió de país responia així a la següent pregunta: ‘Quines lliçons treu de l’èxit de Les veus del Pamano a Alemanya deprés de la Fira de Frankfurt?’
‘- Que la literatura catalana interessa, que està bé, que es pot comparar amb la literatura peninsular d’avui dia. La literatura catalana era una desconeguda quan vam arribar a Frankfurt 2007. Allà va ser una sorpresa descobrir una literatura, amb una tradició, uns clàssics, uns autors contemporanis molt vius, fins al punt que corria l’acudit que la seva existència era el secret d’Estat més ben guardat per Espanya. La gestió del Ramon Llull va ser molt positiva, però miri la polèmica interessada que es va crear. Avui vas pel món i ja no has de començar a explicar-ho tot pel principi. Però aquí hi ha gent que es nega a llegir literatura en català. Aquestes són les coses que en un país independent es curen.’
Com afirmava Cabré al titular de l’entrevista: ‘Arriba un moment que Espanya cansa’.
