Bloc de Jordi Albaladejo

Llegeixo la notícia de la mort de l’escriptor i historiador reusenc Pere Anguera i Nolla. Un referent de rigor científic. En un moment donat de la meva trajectòria formativa a la UB, la lectura de la seva obra sobre el primer carlisme, Déu, Pàtria i Fam, va ser tota una descoberta de la bona feina d’un historiador, engrescant-me a posteriori amb els cursos de doctorat amb la pretensió d’aprendre a fer recerca històrica ja que fins el moment havia après, sobretot, a aprovar els exàmens, divertir-me al bar de la facultat i fo… de tant en tant (uf, si, si passava gana!). Potser, és una mica passada de voltes la descripció però si no fos per l’hàbit de la lectura i l’interès formatiu particular, els anys de facultat no van respondre a les expectatives que tenia dipositades en una carrera que vaig fer perquè primer de tot m’agradava, tot i alguns docents que semblava que estaven de tornada de tot, fins i tot de les ganes d’impartir classes.

Fa uns pocs anys vaig estar al Cercle de Lectura de Reus al 1r Congrés d’Història de l’independentisme català on Pere Anguera va fer amb brillator una ponència. Des d’aleshores no l’havia pogut escoltar però sí continuar llegint.

Sense conèixer al detall l’episodi, Anguera, també va protagonitzar en els perllongats temps difícils de l’independentisme, una detenció a principis dels anys vuitanta, quan pràcticament com en el règim anterior, ser independentista era assimilat pel boc gros amb delicte.

De llevant a ponent, Pere.

Tweet

Aquests són uns premis simbòlics als blocaires badalonins, a partir del seu interès i les seves aportacions polítiques, socials i culturals. Com en l’edició anterior, a títol particular, vull posar en valor una sèrie de blocs de referència locals, no repetint en els guardonats i més enllà del caràcter polític dels autors. És una elecció subjectiva, sí, però amb un intent de ponderar elements objectivables de novetat i reconeixement.

 El Premi Turnemi al Millor bloc polític és per a… Miquel Estruch. Sóc molt conscient de la més que proximitat ideològica i complicitat amb l’autor però penso que cal valorar els plantejaments que fa, fins i tot les polèmiques que enceta – tot i no tenir perquè compartir-les totes -, la facilitat per explicar els arguments i recrear imatges per tal de fer entendre conceptes i sentiments. Tot des d’un profund badalonisme que penso sincer i arrelat al futur.

 El Premi Turnemi al Millor bloc d’opinió és per a… Andreu Mas. Ben segur un dels millors analistes amb ofici periodístic i trajectòria contrastable de la ciutat, i si bé l’any passat va valorar-se més el cinquè aniversari del bloc Badalona Bitàcola, enguany és de justícia donar rellevància a un gran coneixedor de qui es qui i del què passa a Badalona i a la comarca.

 El Premi Turnemi al Millor bloc de cultura és per a… Oriol Lladó, pioner des de l’any 2005 entre els blocaires locals, el seu bloc Retalls d’asfalt, a banda de poder-se considerar un bloc més genèric d’opinió, la seva producció cultural a partir de detalls fotogràfics urbans i articles de música, llibres, cinema… és molt i molt potent.

Tweet

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=blh396k5Iss[/youtube]Avui, solidaritat amb els treballadors d’Egunkaria amb motiu de l’injust tancament del diari per part de l’Audiencia Nacional espanyola, el dia d’inici del jucici, gairebé set anys després. Els periodistes han tornat a negar les acusacions i recordar les tortures patides.

Tweet

‘La tradició de totes les generacions mortes oprimeix com un malson el cervell dels vius’, una frase extreta del bloc de Joan Pere Salmeron? Nooo! És de Karl Marx, ‘El 18 de Brumari de Lluis Bonaparte’ (1852). Però si llegiu els articles del badaloní Joan Pere, ben segur que podreu extreure més d’una de frases semblants, originals, d’inspiració ‘hegeliana’. Potser no tant destacades però inequívocament de calat filosòfic, expressant els pensaments i les reflexions de l’autor.

Joan Pere és un blocaire molt prolífic, amb entrades llargues i algunes denses al bloc que requereixen una digestió lenta per no perdre’s en la seva lectura. El resultat són una sèrie d’atrevides reflexions polítiques, econòmiques i fins i tot metafísiques!!! sobre el present i el futur del país, Catalunya, de la humanitat, tanmateix no escriu específicament sobre Badalona.

És un dels blocs a tenir en compte pels Premis Turnemi 2009, almenys per conèixer-lo i posar en valor l’enorme esforç del qui l’escriu. Tota una immersió en la política, la filosofia i la emancipació, tres de les paraules que apareixen a la capçalera del bloc.

Tweet

 La segona edició dels Premis Turnemi als millors blocs badalonins, vol consolidar-se com un petit reconeixement i espai de difusió dels blocaires de la ciutat en aquest any 2009. Com en l’edició anterior, abans de finalitzar l’any, donaré a conèixer els blocs que, conjuntament amb les aportacions que la gent vulgui (us animo lectors a sortir de l’anonimat i fer propostes), puguin considerar-se més interessants i com no, el bloc guanyador.

Les bases són l’interès del bloc i les seves aportacions preferentment locals, i també nacionals; més enllà del seu caràcter polític.

Hi hauran tres categories dels Premis Turnemi: Millor bloc polític; Millor bloc d’opinió; Millor bloc de cultura. Els premis Turnemi seran fets públics i lliurats (en espècie) als autors dels blocs guanyadors la setmana d’inici de les festes nadalenques. Per tal de que puguin ser considerats fins a la data d’elecció, aniré donant informació sobre els diferents blocs badalonins.

Els primers premis turnemi van ser per a: Ferran Falcó (bloc polític); Badalona Bitàcola (bloc d’opinió); Pep Mita (bloc de cultura).

Participeu amb els vostres comentaris en aquesta dolça elecció!

Tweet

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=YOc1DRae2BQ[/youtube]Me’n ha parlat l’amiga Marta d’ells, i buscant, buscant, m’he trobat després de remar una mica, amb una bona onada per surfejar, autèntic rockabilly ‘fet a Badalona’, Nu Niles. Fa uns dies el seu cantant i guitarrista era entrevistat a El Punt i destacava com un dels concerts que va calar-lo el de Strays Cats al Sot del Migdia de Barcelona, mític i rotund concert que va estar molt i molt bé! Em fan més patxoca, ja des de la distància dels anys viscuts, els ritmes jamaicans i la cultura mod, però sempre he pensat que mai s’ha de renunciar a un bon directe i a la diversió. Badalona bressol d’un mar de grups i músiques, Nu Niles!

Tweet

Ahir dissabte 21 de novembre vaig participar de la presentació del documental ‘El refugi de la memòria’ , un projecte realitzat per uns joves del barri de Bufalà, amb l’impuls de l’activa Plataforma per un equipament sociocultural al barri de Bufalà, recuperant mitjançant el contacte intergeneracional amb els més grans, una part de la història del barri, en concret de la masia de Can Barriga. Un bon treball sorgit de la base, de la ciutadania, amb suport institucional acompanyat-lo. Un exemple més de la vitalitat de la entitats badalonines.

Amb la meva triple condició, com representant municipal, historiador i fill de Bufalà, vaig felicitar als realitzadors i als impulsors del projecte d’acord amb un plantejament que defenso arreu que no és altre que la responsabilitat social de la història, no com un llibre en una estanteria estant, sinó precisament com un element viu que dóna cohesió, identitat i ens permet afrontar el present i el futur amb sinceritat, justícia i progrés social. Permetent, referint-me a intervencions precedents d’un jove i d’una persona gran del barri que havien participat ambdós del documental, a que la recuperació de la memòria ajudi a valorar més les coses de la vida quotidiana i les dificultats d’unes o d’altres generacions, especialment la que va viure la Guerra Civil i la postguerra. Vaig posar en valor el documental juntament a d’altres experiències de recuperáció de la memòria històrica des del món associatiu com ara l’Arxiu Històric Digital de Llefià; i el treball fet sobre la tragèdia dels obrers de la fàbrica Haissa per part de l’historiador Emili Ferrando.

Un darrer apunt va ser la referència a la data del calendari d’ahir, 21 de novembre, un dia després de l’efemèride de la mort del dictador Francisco Franco el 20 de novembre de l’any 1975, podent-se realitzar en un règim democràtic de llibertats un acte com el que s’estava fent.

Tweet

 El text següent l’he presentat recentment al Congrés d’Història de la prensa republicana organitzat per la Fundació Irla. Per qüestions de temps no l’he pogut desenvolupar com volia tot i que he considerat que calia donar-li curs perquè Badalona aparegués dins del panorama de la prensa republicana de les diferents poblacions catalanes. Una observació ràpida ens permet veure que l’ERC dels anys trenta estava formada localment per diferents centres que, amb respecte i voluntat d’entesa, superant les diferències, formaven coaligats les candidatures electorals. La seva premsa pròpia és un exemple de la mobilització política de l’època. Per tant, no s’ha d’idealitzar el passat sense comptar amb tot l’esforç que permetia aconseguir després importants fites electorals.

‘La premsa d’ERC a Badalona (1931-1936).

Amb tanta influència com la veu dels oradors a les places públiques d’Atenes i Roma, bressol del món clàssic, la premsa republicana catalana, principalment a l’entorn d’Esquerra Republicana de Catalunya, els anys trenta del segle XX, informava i generava opinió d’acord amb l’acció política del partit que hi havia al darrera. La importància de l’oratòria en els mítings i en les assemblees era igualment rellevant, però la premsa política esdevenia en una societat de masses un instrument eficaç per comunicar regularment i amb una àmplia difusió, els missatges polítics i una determinada cosmovisió de la realitat, mobilitzant l’electorat segons els paràmetres polítics, ideològics i ètics dels partits. Hi havia la premsa diària de referència com La Humanitat en el cas d’ERC; destacant-se també l’existència d’un gran nombre de setmanaris d’abast comarcal i local que teixien una àmplia xarxa de premsa política per als ciutadans.  

Setmanaris locals vinculats a ERC durant la II República. 

Entre 1931 i 1936, a Badalona, van editar-se diferents publicacions dels centres polítics que confluïen electoralment i seguiren un procés d’integració a ERC. Aquests dos processos estaven interrelacionats, tot i que organitzativament fins el febrer de 1936, no va finalitzar a la ciutat la fusió de tots els centres adherits al partit.  A l’entorn d’ERC a partir de les eleccions municipals de 1931, hi havia el Centre Republicà Català, el Centre Català i el Centre d’Esquerra Federal. La unió dels dos darrers centres l’any 1933 va donar lloc al Centre Català d’Esquerra Republicana. Finalment, aquest darrer i el Centre Republicà Català es fusionaren coincidint amb les eleccions estatals de febrer de 1936. 

Respecte a la premsa d’aquests centres, un objectiu comú a partir dels seus continguts redactats per col·laboradors locals, era esdevenir una eina propagandística, electoral i de suport als càrrecs d’ERC al capdavant de l’Ajuntament de Badalona i també a les diferents administracions supramunicipals. Els seus articles xocaven i eren motiu de repetides controvèrsies polítiques amb els publicats als setmanaris locals, Sol Ixent (2ª època, 1932 – 1936), portaveu de la Lliga; i també amb Aubada (1917-1936), portaveu del Círcol Catòlic. 

Quant a l’edició de publicacions, el Centre Republicà Català publicava el setmanari Acció (3ªèpoca, 12 d’abril de 1930 – 29 de setembre de 1934)[i]. La redacció i l’administració es trobava al carrer Reial, 21; des del núm. 546 al carrer Francesc Layret, 21. En aquesta tercera etapa de la publicació, la seva capçalera era la de ‘Periòdic d’Esquerra Catalana Republicana. Portaveu del Centre Republicà Català’; a partir del 17 d’octubre de 1931, va passar a ser la de ‘Setmanari d’Esquerra Republicana. Portaveu del Centre Republicà Català’. Acció va desaparèixer arran dels fets del Sis d’Octubre. 

Paral·lelament, el Centre d’Esquerra Federal publicava el setmanari Lluita (2ª època, 22 d’Agost de 1931 – 17 de juny de 1933). La redacció i l’administració es trobava al Passeig Pi i Margall, 35 (La Rambla); des del número 26 al carrer Canonge Baranera, 11. La seva primera capçalera era la de ‘Portaveu d’Esquerra Catalana Federal’; i des del 9 d’abril de 1932, ‘Portantveu d’Esquerra Catalana Federal. Adherit al Partit d’Esquerra Republicana de Catalunya’. Un aspecte rellevant del setmanari va ser l’aparició de diferents articles de col·laboració d’Angelina Colubret i un de Virginia Xapelli, tots ells l’any 1931, que van ser pioners en la incorporació de la dona en la premsa política republicana. Lluita va deixar d’editar-se, com s’indicava el darrer número publicat, per tal de ‘reaparèixer dintre breus setmanes un portant-veu que ho sigui de tots els militants del nostre Partit’.  

Com assenyalava anteriorment, el Centre Català d’Esquerra Republicana (fruit de la unió del Centre Català i el Centre d’Esquerra Federal juntament amb la seva secció femenina), va començar la seva singladura l’any 1933, apareixent el setmanari El Poble (7 d’octubre de 1933 – 14 d’abril de 1934). Va dirigir-lo Joan Deulofeu i Arquer, el que va ser escollit alcalde per ERC a les municipals de gener de 1934. La redacció i l’administració estava al carrer Sant Anastasi, 2. La seva capçalera era la de ‘Setmanari d’Esquerra Republicana. Portantveu del Centre Català d’Esquerra Republicana’. 

Amb vocació comarcal, l’any 1935, va editar-se Front (7 de desembre de 1935 – 18 de setembre de 1936). La redacció i l’administració es trobava al carrer Sant Anastasi, 2; des del núm. 34, 17 de setembre de 1936, al carrer Joaquim Compte. La seva primera capçalera era la de ‘Setmanari Portaveu dels centres d’Esquerra Republicana de Badalona, Sant Adrià i Santa Coloma’; a partir del 10 de setembre de 1936, va passar a ser ‘Periòdic d’Esquerra Republicana, orientat per les Joventuts d’Esquerra Republicana’. 

En l’àmbit dels setmanaris, a l’entorn d’Estat Català va editar-se Som-hi (21 d’Abril de 1934 – 18 de juliol de 1936; redacció i administració: carrer Sant Anastasi, 2; des del núm. 16: carrer Sant Anastasi, 4; des del núm. 20, el 8 de setembre de 1934: carrer del Carme, 57; des del núm. 37, 2 de maig de 1936: carrer Francesc Layret, 60).  La seva capçalera era la de ‘Setmanari Portantveu de la Joventut d’Esquerra – Estat Català’, fins el 29 de setembre de 1934, cessant la seva activitat per la repressió d’octubre de 1934. Va retornar l’1 de febrer de 1936, com a ‘Setmanari Portantveu de la Joventut d’Esquerra – ‘Estat Català’ – de Badalona i Santa Coloma de Gramenet’; canviant poc després, el 30 de maig de 1936 a ‘Setmanari Portantveu del Casal d’Estat Català de Badalona’.

Tweet

És un llibre amb una narració lenta, detallista, que et permet sentir l’encís de les olors, la tendresa de l’amor. El premi nobel Orhan Pamuk, a El museu de la innocència, traduït al català per Edicions Bromera, explica des del record una història d’amor passada, situant-la en la fascinant Istambul dels anys setanta, retratant l’èlit de la burgesia a cavall entre el miratge europeu i la tradició. El capítol del prometatge del protagonista, en Kemal, i la Sibel, és tota una mostra d’aquesta qüestió entre glop i glop de raki.

I, al bell mig de la història, hi ha la jove Füsun, una veritable obsessió per a en Kemal, des de les trobades amb ella al seu pis de solter fins a convidar-la a la festa del seu propi prometatge amb la Sibel, i així: ‘Pel que fa a la meva estimada, primer li vaig donar la mà, però després li vaig fer dos petons a les galtes mentre els llocs sensibles al seu coll i sota les seves orelles en recordaven tants moments de plaer. La pregunta que es repetia contínuament dins meu, ‘Per què has vingut?’, es va convertir en un ‘M’alegro que hagis vingut’. Ella s’havia pintat lleugerament les parpelles i duia els llavis de color rosa, i això, juntament amb el seu perfum, la feia semblar encisadorament estranya i alhora més femenina. Dels seus ulls una mica envermellits i inflats vaig deduir que, a la tarda, després de separar-se de mi, devia haver plorat a casa seva, encara que hagués adoptat més tard l’expressió d’una noia segura de si mateixa’.

Les pàgines de la novel·la van fluint poc a poc.

Tweet

L’any del bicentenari de la Revolució Francesa, el 1989, va coincidir amb la caiguda del Mur de Berlín. Va ser el dia 9 de novembre, el 9 de l’11.

Precisament l’11 del 9, el dia onze de setembre de 2001, van caure a conseqüència d’un atac d’Al-Qaeda les dues torres bessones de Nova York.

Matemàtica de la història, pòlvora per a les especulacions: l’inici de l’Edat Contemporània; la fi del segle XX i l’inici del XXI.

Ara fa vint anys de la caiguda del Mur. Qui parlava de la fi de la història?

Tweet