És un llibre amb una narració lenta, detallista, que et permet sentir l’encís de les olors, la tendresa de l’amor. El premi nobel Orhan Pamuk, a El museu de la innocència, traduït al català per Edicions Bromera, explica des del record una història d’amor passada, situant-la en la fascinant Istambul dels anys setanta, retratant l’èlit de la burgesia a cavall entre el miratge europeu i la tradició. El capítol del prometatge del protagonista, en Kemal, i la Sibel, és tota una mostra d’aquesta qüestió entre glop i glop de raki.
I, al bell mig de la història, hi ha la jove Füsun, una veritable obsessió per a en Kemal, des de les trobades amb ella al seu pis de solter fins a convidar-la a la festa del seu propi prometatge amb la Sibel, i així: ‘Pel que fa a la meva estimada, primer li vaig donar la mà, però després li vaig fer dos petons a les galtes mentre els llocs sensibles al seu coll i sota les seves orelles en recordaven tants moments de plaer. La pregunta que es repetia contínuament dins meu, ‘Per què has vingut?’, es va convertir en un ‘M’alegro que hagis vingut’. Ella s’havia pintat lleugerament les parpelles i duia els llavis de color rosa, i això, juntament amb el seu perfum, la feia semblar encisadorament estranya i alhora més femenina. Dels seus ulls una mica envermellits i inflats vaig deduir que, a la tarda, després de separar-se de mi, devia haver plorat a casa seva, encara que hagués adoptat més tard l’expressió d’una noia segura de si mateixa’.
Les pàgines de la novel·la van fluint poc a poc.
Prenc nota del títol