Com la cançó de Brighton 64, una visió de les nits dels 80 va quedar narrada en còmic a La noche de siempre i Fin de semana, de Ramon de España (guionista) i Montesol (dibuixant). Tot i la meva precocitat, els primers anys vuitanta, devorava còmics que comprava (o ‘requisava’, la passió i la manca de diners em confonien) al Mercat de Sant Antoni. Aleshores els números antics de la revista Cairo es venien en volums agrupats de 4 números, i així vaig començar a familiaritzar-me amb Fin de semana i amb la divertida sèrie Vidas ejemplares de Montesol. A ell l’escoltava a Radio Juventud, ja que el meu germà gran estava sempre enganxat a l’emissora i jo com a petit seguia el que podia. Diria que el programa passat de voltes de Montesol es deia El Cotolengo. D’aquí, anys més tard, vaig passar a buscar-lo com autor de les esbojarrades històries de Don Vito a la revista Makoki (i com no, gaudir de valent amb la cançó skatalítica Revuelta en el frenopático de Kortatu).
El còmic Fin de semana el podia veure en diferents números del Cairo i La noche de siempre vaig comprar-la en àlbum al Mercat de Sant Antoni (la sèrie havia sortit feia anys a la revista Besame mucho). Els anhels de modernitat, el món cultural, moure’s amb llibertat, les copes, el sexe, les referències musicals… eren motius per saber-ne més… i com no desitjar experimentar-ho per mi mateix.
Passats molts anys, deu fer cosa ara d’un any, posant ordre als còmics que conservo (després de dos canvis de domicili i el pas del temps), vaig pensar que estaria molt bé tenir Fin de semana en àlbum. No vaig decidir-me però a comprar-lo de col·leccionista per internet. Uns mesos més tard, passat l’estiu, m’assabento de casualitat al suplement de cultura de La Vanguardia que Joan Navarro per mitjà d’EDT havia publicat recentment els dos clàssics de la nit barcelonina en un mateix volum. Fantàstic. Aquest hivern passat vaig comprar-los i tenia pendent una entrada al bloc, amb un breu recordatori d’aquella Barcelona preolímpica, en construcció, amb afany modern, menys oficialitzada i generacionalment dura per trobar el teu lloc al món. Reconec que aquesta visió particular és la que recordo d’un adolescent sommiador que des del calor de la casa familiar i el món de l’esport a Badalona, feia després incursions a Barcelona, primer a la recerca de còmics, més tard – cap a final dels vuitanta i sobretot els noranta – per assistir a concerts i anar de bars (i un primer activisme polític), i tornava donant-se trompades amb els fanals.
We are young…
Hola , soy una persona que tiene el mismo apellido que tú, mi padre era de Barcelona, y se que tengo que ver con el apellido Blanco, disculpa mi atrevimiento. saludos