Amb motiu dels 70 anys de la victòria de l’exèrcit rus a Stalingrad sobre l’exèrcit alemany, he recordat un episodi que conec a Badalona que va tenir a veure amb uns ‘obreros preferentes’ que les autoritats franquistes enviaven a les empreses perquè els contractesin.
Aquests obrers eren excombatents de la Guerra Civil i exdivisionaris de la ‘División Azul’ que havien format part de l’exèrcit alemany que havia envait la URSS.
Els fets que us explico en aquest post formen part del llibre ‘1925-2000 Història empresarial del Grup Giró’ que vaig escriure per encàrrec i publicat pel Grup Giró. Va fer-se una edició limitada pels treballadors de l’empresa i es pot trobar en algunes biblioteques, però no a la venda.
‘Un assumpte propi de l’època, en la qual el mercat negre i les màfies proliferaven en connivència amb les autoritats, afectà l’empresa d’Ezequiel Giró i amenaçà la integritat física de la seva família. L’episodi va tenir lloc l’any 1945 quan arribà una ordre de contractar tres ‘obreros preferentes’ (aquesta categoria era destinada als exmembres de la División Azul, excombatents, familiars o vídues de guerra, etc.). La fàbrica ja complia amb el percentatge de ‘preferentes’ assignats a cada empresa, i s’iniciaren gestions per anul·lar la nova obligació.
L’amistat de Maria Giró amb Antoni de P. Planas (darrer director de El Eco de Badalona i excap seu a l’Ajuntament) va motivar que aquest intercedís al cap dels Excombatents de Barcelona, casualment cunyat seu.
L’ordre va ser anul·lada, però als afectats no els agradà gens i a partir d’aquell moment la família d’Ezequiel Giró va començar a rebre anònims.
L’alerta es va disparar quan va esclatar una petita bomba en una de les finestres de la fàbrica. Les amenaces d’extorsió van impulsar una denúncia a la policia, però per dues vegades la trampa als delinqüents va fallar. Al final de 1945 encara continuava l’afer i va ser quan una nova bomba va esclatar a la casa dels Giró, només va haver-hi destrosses materials (la casualitat va voler que aquell vespre els fills no arribessin a casa d’hora), però la situació ja havia arribat a un punt d’extrema gravetat. Aleshores, la policia actuà de debò, posà vigilància a la família (tot i així, la Lluïsa fou victima d’un altre acte intimidatori) i finalment enxampà els culpables: dos exdivisionaris i un excombatent (un era fill d’un capità de la Guàrdia Civil).
La manera com havien eludit la pressió policial ja tenia una explicació, però tanmateix, com que eren persones ‘intocables’ pel règim, no hi va haver repressàlies, tot i que si persistien se’ls aplicaria la llei de fugues. De tot aquest assumpte, com els lectors més eixerits podeu suposar, la premsa del moment no en va informar res de res’.
