Article que he publicat a Revista Alella núm. 318.
L’assignació dels representants civils va perdre el seu caràcter electiu i popular per passar a ser nomenats per les autoritats superiors sovint militars.
‘En la ciudad de Barcelona ha de haber veinte y quatro Regidores, y en las demás ocho, cuya nominación me reservo; y en los demás lugares se nombrarán por la Audiencia, en el número que pareciere, y se me dará cuenta; y los que nombrare la Audiencia durarán un año’ […] ‘Todos los demás oficios que había antes en el Principado […] no expresados en este mi Real Decreto, quedan suprimidos y extintos’ disposicions aquestes que formen part del Reial Decret de 16 de gener de 1716, conegut com decret de Nova Planta, promulgat pel rei Felip Vè.
Quedava fixat així després del triomf dels Borbó en la Guerra de Successió la imposició d’un nou règim polític amb unes noves normes de govern a Catalunya que posaven fi a la seva anterior etapa d’autogovern.
Tanmateix com explica l’historiador especialista en el període, Josep M. Torras i Ribé (en la línia de l’estudi pioner de Joan Mercader, ‘Felip V i Catalunya’, de 1968), podem aprofundir més sobre la situació coercitiva i la institucionalització del règim borbònic, que va experimentar-se a Catalunya en aquella època.
Al llibre ‘Felip V contra Catalunya. Testimonis d’una repressió sistemàtica (1713-1715)’, explica com l’any 1716 ‘el mal ja estava fet’ a partir de fer avinent amb diferents fets històrics que, des de deu anys abans, el 1706, ‘la repressió exercida contra els catalans des d’aquella data va ser molt més contundent i sistemàtica del que podíem imaginar’.
D’altra banda, al seu treball ‘Los mecanismes de poder. Los ayuntamientos catalanes durante el siglo XVIII’, assenyala que la part del Decret de Nova Planta corresponent a l’organització municipal no va ser regulada definitivament fins el 13 d’octubre de 1718 mitjançant la ‘Real Cédula Instructoria para el gobierno económico de los regimientos de la Ciudad de Barcelona, y demás Cabeza de Corregimiento del Principado de Cataluña’.
Els municipis catalans van viure doncs, almenys entre 1713 (quan van ser ocupats militarment la majoria) i 1718, en una incertesa orgànica dependent sobretot de la vigilància dels seus habitants per part de les autoritats absolutistes.
Es trencava així la connexió directa del govern local de la Casa del comú i els càrrecs representatius que el formaven – que passaren ara a ser nomenats ‘des de dalt’ a partir de la fidelitat i els informes favorables – i la realitat social catalana que fins el moment es dirigia pels consells del comú convocats al so de la campana de l’església com era el cas d’Alella. Com veurem a continuació van produir-se importants canvis legals en la forma dels nomenaments municipals, la representació, les atribucions i l’autonomia local.
Les disposicions de la nova planta a Alella
L’erudit local, Salvador Artés, a l’estudi ‘La construcció de la Casa del Comú d’Alella ara fa quatre-cents anys. 400 anys de vida municipal (1591-1991)’, ens explica les modificacions de l’estructura de govern dels municipis. Precisament, el seu treball comença amb l’escut d’Alella amb data de 1591 que es troba al portal de l’Ajuntament d’Alella (curiosament es troba al revés), fet que indica que els alellencs estaven organitzats d’una manera comunal i disposaven d’un primer edifici municipal.
Artés respecte els canvis després de la derrota militar catalana de 1714, assenyala primer que ‘s’acabaren els consells del Comú al so de la campana’. El govern municipal fins el moment estava lligat a la Parròquia on s’hi convocaven les reunions del Comú i es guardaven les ‘actes del Comú de la Universitat de Sant Feliu d’Alella’.
L’encapçalament d’un acta del consell deia: ‘Consell de homens y prohomens en lo lloc acostumat dins la Iglesia per estar impedida la casa del organista hont se acostuma de tenir los consells generals ya tractar negocis així tocans a la Iglesia com per lo bé y util de dita Universitat de Alella, en lo qual consell foren presents…’. El govern estava format pels Jurats; els Oïdors de comptes; el Clavari, dipositari dels béns del Comú; el Capità del Sacramental, cap del sometent del poble i l’autoritat que convocava els consells els quals presidia i exercia el poder judicial. Les eleccions per als càrrecs comunals d’acord amb el caràcter estamental i els privilegis de l’època de les classes dominants, no tenien data fixa però solien celebrar-se coincidint amb la festivitat de Sant Joan, el 24 de juny.
S’organitzaven així consells del Comú i es nomenaven Síndics encarregats a terme gestions en representació de la Universitat. Les principals tasques eren les econòmiques sobretot l’arrendament dels béns o els monopolis del Comú principalment: ‘carnisseria, fleca i taverna, aiguardent, neu i ferreria’.
Com recollíem inicialment, els consells foren eliminats com tota assemblea i dret de vot directe o indirecte. S’introduïren dues noves paraules a Catalunya: ‘regidors’ i ‘Ajuntament’ en substitució dels Jurats i del Comú.
Va configurar-se el càrrec de batlle en substitució del Capità del Sacramental i passava a ser nomenat directament per la ‘Real Audiencia’ a proposta del ‘Corregidor’ (al capdavant dels ‘Corregimientos’ que venien a substituir les unitats territorials de les vegueries i sotsvegueries), nou càrrec d’arrel castellana i perfil militar. En el cas d’Alella depenia del Corregidor de Mataró el que era a la vegada ‘Alcalde Mayor’ de la població.
El funcionament de l’administració municipal
Qualsevol reunió i decisió municipal requeria del permís del Corregidor, raó per la qual els plens municipals, indica Artés, ‘començaren a escassejar cada vegada més fins a desaparèixer del tot’.
Aquesta anomalia va tenir efectes perniciosos per Alella: ‘les resolucions de les coses del terme passaren a mans d’una minoria de regidors, els quals, en lloc de vetllar pels interessos del Comú – ara Ajuntament – en contra de l’autoritat, havien d’imposar els designis d’aquesta a la població’. No faltaren però homes disposats a assumir els càrrecs al servei del nou règim.
L’historiador Jaume Sobrequés al pròleg del primer llibre citat anteriorment de Torras i Ribé, assaja una comparació de les realitats viscudes a Catalunya després de 1714 i de 1939 (any del triomf franquista) i observa que ‘el paral•lelisme és colpidor’: ‘l’objectiu, el 1714 i el 1939, el mateix: posar fi al que restava de la independència o de l’autonomia de Catalunya i dissoldre el país en el magma únic de Castella i d’Espanya; el nom no fa la cosa’.
Sobrequés posa com exemples el fet que Catalunya en ambdós períodes ‘va haver de patir llistes negres de desafectes, represàlies a familiars d’exiliats, deportacions i empresonaments fora de Catalunya, creació d’un clima de pànic entre la població civil, mesures policíaques de control de sospitosos, pèrdues de béns per part dels vençuts i dels dissidents polítics, delacions que portaven a la mort […] destitucions de càrrecs, depuracions de responsabilitats polítiques, persecució de la llengua i la cultura catalanes… abolició de les Constitucions el 1714, i de les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya el 1939’.
Com hem pogut observar en aquest article divulgatiu, el desenllaç de la Guerra de Successió va comportar importants canvis polítics i administratius uniformitzadors en una societat que es trobava emmarcada dins les característiques tradicionals de poder estamentals, de privilegis i de concentració de la propietat pròpies de l’Antic Règim.
Respecte el funcionament administratiu municipal en els 100 anys següents fins després de la Guerra del Francès van haver-hi pocs canvis. Podem esmentar-ne dos, el primer a les principals ciutats i el segon un precedent dels nous temps polítics: les reformes administratives del rei Carles III, el 5 de maig de 1766, introduïren una petita representativitat popular amb la creació dels nous càrrecs de diputats del comú i de síndic personer.
Els diputats, d’elecció popular, assistien a les sessions de l’ajuntament amb veu i vot en les qüestions relacionades amb els proveïments. El síndic personer, també triat per sufragi popular, tenia la missió de vetllar pels interessos dels veïns de la població.
I, durant el curt període que va tenir vigència la Constitució de 1812 i la legislació liberal de les Corts de Cadis, als ajuntaments van haver-hi eleccions locals per sufragi general, fita per a temps posteriors en el marc del nou règim liberal.
* La imatge del post correspon al Grup de reconstrucció històrica de l’exèrcit català el 1714.
