El quadre La tempesta (1505) és presentat sovint com una obra hermètica, misteriosa, que guarda les seves claus interpretatives en al·legories mitològiques i bíbliques.
La pròpia biografia de l’autor renaixentista, Giorgione , és poc coneguda i contribueix a l’imaginari sobre la seva producció artística.
L’obra en qüestió es troba exposada a la Galeria de l’Academia de Venècia . Les dimensions reduïdes del quadre porten a un cert desencís que ràpidament es converteix en secundari davant de l’elegància pictòrica d’un ambient simbòlic representat en un paisatge que pren protagonisme amb una tempesta que s’apropa. Potser aquí ha de recaure més – al capdevall – el plaer de contemplar l’obra, en la construcció d’un ambient, i valorar el seu art en si; que de donar-li voltes i més voltes sobre possibles representacions mitològiques.
A falta d’indicacions de l’autor, hi ha diverses interpretacions obertes i plausibles sobre la composició i els protagonistes de l’escena que, tanmateix, esdevé el primer quadre de la història de l’art on el paisatge – com assenyalava abans – és un element central i cerca l’emoció de l’espectador. Giorgione pintava directament sobre la tela sense dibuix previ i fruit d’això la figura de l’home, després que es fes un visionat amb raig X, resulta que anteriorment, pintada a sota, era una dona seminua. Aquest fet desmunta part de les claus interpretatives i dóna força a la fantasia al·legòrica de l’autor, a l’expressió artística d’uns sentiments. L’obra era un encàrrec d’un noble i a l’inventari de la família propietària apareixia com Mercuri i Isis, el nom de La tempesta va ser adoptat més endavant.
Poesia pictòrica i debat intel·lectual es troben entrellaçats sota l’omnipresent tempesta que domina l’escena. Una bona novel·la que té el famós quadre com referència que sobrevola una intriga veneciana és La tempestad de Juan Manuel de Prada, obra amb la qual va aconseguir el Premi Planeta 1997. És un llibre interessant que m’ha sorprès perquè la repulsió del pensament tradicionalista i conservador de l’autor (a més de la seva pedanteria), feia allunyar-me dels seus escrits. L’interès per Venècia ha superat – i estic content – un prejudici d’àmbit públic sobre una producció literària de qualitat.
Damunt de la nostra quotidianeitat s’acosta la gran tempesta de la crisi, com podeu veure una nova interpretació molt d’actualitat!
