Les pors instal·lades en la societat són el combustible que fa funcionar el motor institucional de l’autoritarisme – en la línia de la psicologia social d’Erich Fromm – per tal d’oferir un refugi segur en una època d’intranquil·litat.
Els motius de les pors a vegades són per fets i causes ben reals, complexes com la pròpia crisi sistèmica que vivim, els dèficits socials o bé la convivència i l’observança dels drets i els deures a les diferents poblacions catalanes.
De tota manera, des d’un pla més general diria més: vivim en una època de ‘sistemàtica intranquil·litat’ social que té molt a veure amb el foment institucional i els líders d’opinió orgànics. Amb subtilesa o fins i tot de forma descarada (no hi ha millor manera de comunicar-ho si es fa de forma memorable… – Ferran Ramon Cortés dixit – per contagiar així la convicció), s’exposen determinats missatges i situacions impactants. Unes qüestions i no altres són volgudament subratllades amb eficàcia comunicativa segons la narrativa d’ordre i racionalitat de les elits polítiques i econòmiques.
Arribats a aquest punt, pregunto: qui diu que les dretes no tenen programa?
Seguint diferents aportacions anglosaxones parlaríem de ‘doctrina del shock’ per desorientar i descol·locar a la societat de masses, fer perdre el relat, la capacitat crítica i el sentit de la nostra història (Naomi Klein). Estem parlant d’una enginyeria social i econòmica neoliberal que té el seu pare amb Milton Friedman per generar impactes de crisi en la psicologia social perquè arribem a acceptar posem per cas les reformes impopulars que puguin significar el desballestament de l’estat de benestar i la puixança de les privatitzacions, o bé el gran desequilibri inversor de l’Estat respecte el que recapta i frena l’economia a Catalunya.
Una dita és prou clara: ‘tot bosc té el seu llop’ i sinó hi és s’inventa… L’estratègia política concreta és aprofitar per fer-ho els 100 primers dies de govern tal i com analitza Antoni Gutierrez Rubí amb el PP a l’Estat, o bé a nivell més general Pau Canaleta.
Fromm parlava també de la identificació humana amb la passivitat i els valors del mercat i en certa manera és simptomàtic el següent: on s’ha vist que la sanitat i l’educació, la despesa social així com drets laborals assolits després d’anys de reivindicacions, estiguin tan maltractats en els pressupostos públics i en l’acció legislativa i la contestació no sigui més unànime? La darrera vaga general ha estat potent, hi ha hagut persones molt implicades, la manifestació de Barcelona ha estat massiva, ‘tot i que’… ha costat mobilitzar a la gent i les proporcions podrien haver estat molt més importants (i no em refereixo a les violentes).
La paràlisi i la desorientació semblen atenallar als grups d’oposició d’esquerres més importants a aquesta governança del ‘shock’. Precisament, quan el model de creixement anterior està esgotat, ha fet crash, ens diu Santiago Niño-Becerra i les noves bases amb majors desigualtats s’estan perfilant amb tissorades del sistema públic en alguns departaments sensibles.
Identificar la ideologia de dreta com a causa de tots els mals només pot portar a l’autocomplaença fictícia de l’esquerra de poseir les veritats absolutes, minimitzar els errors propis i esperar el desgast dels altres. Em recorda com exemple – i és una mica bèstia però que penso que ja està bé de riuren’s les gràcies – a la cançó de La Polla Records sobre que maco és emmirallar-se amb un ideal – punk – ‘fent-se palles a terra amb la mirada perduda a la postal de Picadilly’ . Emmirallar-se en el poder i per alguns convertir-se en la seva raó de ser ha fet molt de mal.
Sóc de l’opinió que toca estar amb la gent (sempre ha tocat!), compartir, racionalitzar l’adminstració pública amb transparència i diàleg, arremangar-se per millorar les condicions econòmiques i de vida i fer prevaldre la veritat sense dogmatismes, també sense practicar una política gerencial allunyada de la gent, aquest és el veritable ‘canvi‘ en positiu, almenys tan faltat en el panorama de l’esquerra.
‘L’única cosa que hem de témer és la por mateixa’.
Només puc dir, després d’un parell o tres de mesos de sessions del curs de direcció de la comunicació d’una institució -a Girona- coordinat per en Pau Canaleta, que… Grandíssima elecció i gran recomanació!! 🙂