Després d’un temps de veure’l en una llibreria i amb ganes d’adquir-lo, dissabte vaig comprar – el tema ja no és Que pagui Pujol – el llibre de Jordi Llansamà: ‘Harto de todo. Historia oral del punk en la ciudad de Barcelona (1979-1987)‘. Una obra molt complerta amb entrevistes, fotos i documentació (fanzines, capçaleres de cintes…) que perfilen el retrat d’un conjunt de personatges i de grups musicals que, espontàniament, van donar forma expressiva als seus neguits i inquietuds per mitjà del moviment punk.
Des del punt de vista personal, d’aquells temps els records que tinc són molt mitificats, per edad no vaig viure aquella onada, també pel fet de viure aleshores a Badalona i practicar un esport de competició i, a més, com deia la cançó Ets un barato… ‘a casa teva t’estan trencant la cara’, sinó literal l’ambient no estava per a masses històries.
Això sí, eren temps de borratxeres de cap de setmana (i compte com arribaves a casa!), pintades (anarquistes, estelades i consignes MDT), adhesius independentistes, d’algunes estanqueres que va passar a millor vida (a l’estiu, de vacances a l’Empordà), intercanvis i gravacions de cintes de música i discs, còmics i dibuix de samarretes pròpies, l’assistència a Barcelona per Sant Jordi i la Diada que sempre es liava…
De concerts pocs, a Badalona els Flai Tunai, A morte do pobo… els Rock a la sorra; a l’estiu amb amics, els típics pogos en concerts de Festa Major i alguna bronca. El 89 o 90 vaig començar anar a barna de concerts i em penso que el segon que vaig anar va ser un de La Polla Records, brutalíssim.
Les preferències per l’ska i el reggae amb un grup d’amics ens feia assistir a la majoria de concerts d’aquests estils (primer al KGB, després al Garatge Club, Zeleste, l’Apolo), sobretot Dr. Calypso i Skatalà quan retornaren als escenaris, a més de bandes tipus Busters, Toasters, Mr Review… o els grans clàssics Toots, Desmond Dekker, Skatalites, Laurel Aitken; o de reggae: els Culture, Israel Vibration…
De tot plegat en conservo un àlbum amb força entrades de concerts (les que no m’oblidava al pantaló abans d’anar a la rentadora) i els bons records que he viscut. I, com canta l’Albert Pla: ‘bona nit, molt bona nit. Me’n vaig al llit. Estic borratxo. Sóc feliç’.
