El món no s’acaba amb les eleccions del 22 de maig. Avui s’esgoten les darreres hores de la campanya, queda però el dia de votacions i el recompte final. Molta feina encara si també parlem de treure el material de difusió de campanya de la via pública.
Formo part de la candidatura Fem-ho plegats! i, a banda d’esperar una justa correlació de confiança de les persones amb les propostes i el treball que oferim al servei de la ciutat, vull expressar alguns elements reflexius sobre el moment que vivim a Badalona i a diferents poblacions de Catalunya.
Un primer punt té a veure amb les aportacions de Lola M. Sala a l’article: Joves i cultura a #femhoplegats
en l’aspecte que ‘l’emancipació es desenvolupar-se com a persona, créixer, educar-se, integrar-se i conèixer el que ens envolta per, a la fi, esdevenir persones totalment autònomes, no només a nivell econòmic sinó com a individus dins la societat’, queda clar que no es tracta només de ‘tenir pis’, tenir cotxe, tenir…. (per a major glòria dels beneficis dels bancs i les caixes). Així, el desenvolupament personal i el fet de créixer en un marc social ampli d’interrelacions, característiques que permeten promoure una ciutadania activa, són uns factors positius d’identitat i de cohesió.
En aquest sentit, vinculo la idea amb una expressada ahir mateix a la Tv pel candidat d’Esquerra a Terrassa, Isaac Albert, que explicava el canvi urbanístic i de la via pública experimentat a la seva població, millorant els espais públics, i ara, més que mai, arran de la colpidora crisi econòmica, calia incidir amb la cohesió, la convivència, la participació, la igualtat d’oportunitats amb polítiques socials per a la gent que transitava precisament pels carrers renovats, amb nou enllumenat… que utilitzava les places noves urbanitzades amb jocs infantils… que compartia les vivències a la ciutat.
Una línia de treball que prioritzem en el cas de Badalona des de Fem-ho plegats!: la cohesió social com element constituent i participatiu de l’urbanisme, de l’educació, de la cultura, dels serveis a les persones… Per exemple la Llei de Barris als barris de Badalona va avançar molt amb ‘les pedres’ però poc amb els programes socials.
Aquest treball cal desenvolupar-ho des de l’administració local, les entitats i la gent implicada amb la identitat de la ciutat. El 22 de maig, marca una fita política, important, molt important, però ha de ser un punt i seguit des del punt de vista d’interès pel progrés ciutadà. Ara sí, amb tot el desig dels millors resultats possibles per Esquerra, Accent, Reagrupament, JERC a Badalona! dins de la candidatura però també amb vosaltres: Fem-ho plegats!
Per començar diré que no sóc independentista, però estic d’acord amb algunes coses que s’esmenten en aquet text.
Crec que hi ha una desigualtat de drets a les diferents autonomies d’Espanya, Concretament a Catalunya i Estremadura, perque ells viuen, gràcies als impostos que paga Catalunya.
Ara bé, tot i reconèixer que és una injustícia, mai podre estar d’acord amb la separació de les comunitats autònomes d’Espanya, crec que no és la solució o almenys no és la millor, perla meva forma de veure les coses.
Si Tarragona hagués de pagar més impostos que Barcelona per ser més productiva, també ens hauríem de separar?.
Crec que ho haurien de solucionar futurs polítics que no utilitzessin la demagògia de la independència, per pujar al poder i després aliar-se amb els seus oponents, deixant enrere tots els seus principi morals i històrics.
En aquests casos potser amb el diàleg i les idees i principis ferms s’hagués aconseguit més, que no aprofitar-se de la bandera de la independència per a benefici propi.
Havent exposat la meva opinió, que encara que sembli contradictòria sóc català i vull a Catalunya, tant com a Espanya.
M’agradaria que algun dia es trobi una solució a aquests problemes sense la separació del país, que no hem d’oblidar les moltes perdudes humanes que ens han portat el fanatisme.
Bé, Jose Maria, l’espoli fiscal és una raó econòmica però hi ha d’altres almenys així ho experimento: llengua, cultura, identitat. Formo part de l’Estat espanyol no per voluntat, la veritat. Defenso que cal avançar en la construcció nacional i la transform,ació social des de la democràcia (el partit és una de les eines) i per tant, el maximalisme ideològic i de l’acció política el veig reduccionista i, almenys, jo no el defenso avui per avui.