L’associació Anastàsies recorda la badalonina Elisa Reverter.

El passat divendres, l’Espai Betúlia de Badalona, espai dedicat al món de les lletres, la paraula i el pensament, va acollir l’encertadíssim acte de l’associació de dones Anastàsies per recordar l’artista i ex regidora badalonina, Elisa Reverter i López (1917-2009). Incideixo en acertadíssim acte perquè va permetre conèixer a les persones assistents, a partir dels diferents ponents que intervinguérem, ùna bona part de la biografia d’Elisa, des de fets més històrics fins a vivències amb una forta càrrega d’humanisme i d’implicació personal amb ella. Un dels punts que d’entre les intervencions del públic va sobresortir va ser l’encert que seria fer una monografia sobre el personatge per tal de fer-ne difusió i valorar-la com a persona, sense cap tipus d’apriorisme ideològic.

Tal i com vaig apuntar per conèixer qui era l’Elisa disposem ara per ara del seu llibre Dones a l’Infern (1995) en què transcriu el seu dietari al llarg d’un any en un camp ‘d’acolliment’ francès després de la Guerra Civil; i un petit article biogràfic dins del llibre Les dones fem història (1998) editat per la Regidoria de la Dona de Badalona.

A l’acte vaig intervenir-hi per explicar els seus anys d’exili a França, entre 1939 i 1943, i la seva intensa activitat en defensa del patrimoni històric i arqueològic badaloní, sobretot a l’etapa de regidora de Patrimoni Històric i Artístic de l’Ajuntament de Badalona (1979-1981). Ella era regidora de CiU, formació política que fins abril de 1981 va integrar el govern de la ciutat conjuntament amb el PSUC i PSC.

Elisa va néixer al carrer Santa Maria de Badalona i va ser la tercera de quatre germanes. Va estudiar a l’escola nacional femenina de donya Assumpció Riera i, com destacaria de més gran, va estar molt influenciada per la mestra Antònia de Tera que va estimular la seva passió artística. En aquests anys de formació va prendre també una forta vinculació amb el nacionalisme català. Els anys trenta va estudiar a l’Escola d’Arts i Oficis de Badalona on va destacar en dibuix lineal, esdevenint una de les poques dones a la classe i a completar peritatge mercantil. Durant la guerra va exercir de mestre suplent de la Generalitat com a professora de dibuix i més tard va incorporar-se al cos d’Enginyers de l’exèrcit republicà on feia plànols i dibuixos.

A partir del 27 de gener de 1939, quan els francessos van obrir les fronteres, va ser una més de les 440.000 persones exiliades, unes 70.000 catalanes, que van travessar la frontera davant de l’avanç imminent de les tropes franquistes. Va ser tot un drama humanitari que l’Estat francès va gestionar amb desídia i xovinisme: el 5 de febrer va habilitar a la platja d’Argelers, tancada amb filferros, un camp ‘acolliment’, o millor dit de concentració, que amb unes condicions infrahumanes, va encabir desenes de milers de refugiats. El 7 de febrer va obrir en condicions similars el camp de Sant Cebrià, el 9 Barcarès… Elisa va anar a parar al camp femení de Couizà-Montazels a Carcassona. Un ‘infern’ que va durar un any. Davant de la manca de perspectives on estaven recloses, tal i com recull el llibre de memòries, un dia van decidir fer un certamen literari allà l’Elisa va recitar de memòria els poemes patriòtics ‘Les 4 barres de sang’, del poeta badaloní Antoni Bori Fontestà (també un important reivindicador de l’ús del català al magisteri), i ‘Les tombes flamejants’ del que havia estat conseller republicà de Cultura de la Generalitat, Ventura Gassol.

Ella era una dona amb molta empenta i recursos i va lograr que fos cridada fora de camp per ensenyar espanyol a una família, posteriorment va fer diferents oficis a França fins a retornar l’any 1943 a Barcelona. Amb discreció va tornar a reemprendre la seva vida pública, vinculant-se al fet artístic, a l’escultura, va començar a moure’s per diferents cercles artístics barcelonins i badalonins. Per la seva vessant de belles arts va formar part de la primera junta del Museu Municipal de Badalona l’any 1955. L’any 1962 va casar-se amb Josep Sayol Busquets, ex membre de Palestra i ex arqueòleg de l’Agrupació Excursionista de Badalona i que havia estat company d’excavacions de Joaquim Font i Cussó abans de la guerra. Van anar a viure plegats a la masia de Can Butinyà, entre Badalona i Santa Coloma.

L’any 1979, a les primeres eleccions municipals democràtiques des de 1934, va ser escollida regidora per CiU. Amb el Pacte de Progrés (PSUC, PSC, CiU), va ser regidora de Patrimoni i fins 1981 que va trencar-se el pacte va desenvolupar una important tasca municipal: l’any 1980 va aprovar-se el Catàleg de Patrimoni; va participar en la rehabilitació de la masia de Can Miravitges; i sobretot conjuntament amb la regidoria de Cultura que encapçalava Joan Soler Amigó, va assolir-se el retorn de les peces espoliades l’any 1939 per les tropes franquistes corresponents al primer Museu de Badalona (depenia de l’Agrupació Excursionista): la Venus, les pollagueres, la Tabula Hospitalis; l’estela ibèrica de can Peixau.

Elisa va ser una dona endurida per la vida, tossuda, implicada amb Badalona que ha de reconèixer-la, amb coneixement de qui era, tal i com demanen ara diferents persones a la ciutat i especialment l’associació Anastàsies. El de divendres va ser el primer acte formal al respecte. És i ha de ser de consens.

Tweet