‘Llefià: de la barraca a la dignitat’

Dijous vaig participar en la presentació de l’interessantíssim llibre de Juan Rico Márquez, ‘Llefià de la barraca a la dignidad’, al Centre Cívic de La Salut (el de Torre Mena es troba en obres). Més d’un centenar de persones van assistir-hi i les vendes del llibre d’autoedició de l’autor van ser notables. Vaig intervenir juntament amb Felipe Aranguren, escriptor i sociòleg i l’autor del treball.

Primer de tot vaig agrair la invitació a l’amic Juan Rico i a l’Arxiu Històric de Llefià que està fent una gran tasca de memòria històrica i de cohesió social, amb documents i imatges de veïns sobre la història del barri que s’exposen en format web i facebook, emprant les noves tecnologies que l’acosten als joves.

Vaig fer un repàs historiogràfic sobre les dades històriques que descriuen el barri a partir de publicacions generals com ara el llibre d’Història de Badalona del Museu, els dos volums de la Història Gràfica, el llibre Tots els carrers de Badalona, La Immigració a Badalona en el segle XX on apareixen diferents testimonis d’història oral.

Una síntesi d’un estudi més exhaustiu sobre el barri és l’article de Juan Miguel Cuesta Gómez, Immigració i moviment veïnal a Llefià. Més història de la que us penseu, a la revista Carrer dels Arbres, núm. 19 (2008), en la que l’autor mostra des d’un punt de vista científic la importància de dos fenòmens cabdals en el desenvolupament de Llefià al segle XX: la immigració i el moviment associatiu, sobretot veïnal.

Respecte Juan Rico vaig situar les seves anteriors publicacions juntament amb l’historiador Emili Ferrando: Les Comissions Obreres en el franquisme. Barcelonès Nord, i Lluites obreres a la Tèrmica del Besòs. 30è aniversari de l’assassinat de Manuel fernández Márquez.

En quan al llibre, Rico ens descriu el Llefià històric, des de la desapareguda masia de Can Peixau (a la zona del carrer Baldomer Solà), fins a tocar del riu Besòs i la Serra d’en Mena, una àmplia zona de conreu més que d’assentaments humans fins a l’inici del segle XX. En aquesta època, tot aquest territori es calcula que estaria habitat de forma dispersa per unes 300 persones mentre la ciutat de Badalona tindria uns 20.000 habitants. L’any 1980 la divisió administrativa municipal va delimitar Llefià en tres barris: Sant Antoni, Sant Mori i Sant Joan de Llefià, els quals l’any 1982 aplegaven 52.576 persones. Actualment es manté la població a l’entorn dels 50.000 habitants mentre el global de la ciutat seria de 219.000 persones.

De l’època més rural i en concret dels camps de regadiu de Llefià queden testimonis a la toponimia com els carrers de la Sèquia (a Sant Antoni), o de la Mina (a Sant Mori); el record de grans vivendes al camp de la burgesia com les desaparegudes Torre de l’Ou o bé la Torre de l’Hospital, i la Torre Mena que ha perdurat. Fins els anys cinquanta, existien diferents bòbiles i certa activitat industrial tal i com descriu el llibre d’en Rico.

A partir dels anys seixanta i setanta fins a principis dels vuitanta, Llefià, és un lloc d’arribada massiva de nova població: d’andalusos, castellans (de la Manxa, de Castella-Lleó), extremenys, aragonesos; ocupant-se densament l’espai amb grans ‘piseries’ sobretot des de 1969, sovint incomplint les alçades, l’ocupació de sòl destinat a d’altres usos i utilitzant materials de baixa qualitat que feien aflorar ben aviat deficiències estructurals. D’altra banda, l’administració franquista, permetia certs abusos immobiliaris i no garantia els serveis públics més bàsics per a la població que s’instal·lava al territori.

Amb un estil distès i fent ús d’expressions populars, Juan Rico, entrellaça fets de la història de Catalunya amb fets locals i més concrets de Llefià, abraçant cronològicament des de l’època dels romans, però sobretot com es veu pel volum d’informació, el segle XX. Un dels seus grans encerts és explicar-nos des d’una vessant social molts episodis de la ‘petita història’ de Llefià, de la seva convivència i espais de sociabilització: sobrenoms, bars, vins i tapes, el ‘Km de l’amor’ (negocis de prostitució), equips de futbol, associacionisme, bandes juvenils i drogues, festes populars, l’existència d’una galleria amb apostes…

Amb estil contundent reflecteix el sentit comunitari, solidari i reivindicatiu, de les associacions de veïns per aconseguir serveis públics, escoles, l’asfaltat de carrers, l’enllumenat, espais verds; denúncia als estafadors i les deficiències urbanístiques dels anys del franquisme de molts promotors que van comportar nombroses mobilitzacions veïnals, i vehicula aquest esperit de lluita fins a la coneguda Batalla de Trafalgar (1986) que va trencar en bona mesura aquesta pinya a Llefià i del moviment veïnal a la ciutat.

Finalment, del llibre d’en Rico cal destacar la seva inequívoca voluntat pedagògica perquè les noves generacions siguin conscients que els drets, els serveis, l’espai urbà és fruit d’una llarga lluita i d’un conjunt de reivindicacions per assolir la dignitat com es posa en evidència en la mateixa portada del llibre: una imatge d’unes dones estenent la roba en un espai de coves i barraques l’any 1952 (fons Josep Cortinas), l’actual plaça de l’Amistat.

Tweet