‘S’esperen tempestes als camps dels vençuts’ ens diuen Obrint Pas. És el dret de conquista. Bufen vets centralistes que volen aprofitar les mesures d’austeritat per fer front a l’embat de la crisi econòmica, una crisi que paguen proporcionalment més les classes mitges i les més desafavorides, tot i no generar-la – no hem de deixar de repetir-ho – per tal de retrocedir en el procés autonòmic.
Uns diuen, els socialistes, que cal eliminar la duplicitat de competències, els populars, que cal un estat fort i concentrat perquè serà més efectiu. Interpreto que aquestes voluntats polítiques de concretar-se en fets, suposaran un reflux autonòmic que tindrà efectes directes a l’autogovern, des de l’àmbit competencial, al simbòlic, cultural i econòmic a l’entorn del pacte fiscal i la continuïtat d’un espoli per part del govern central que afecta l’estat del benestar a Catalunya.
La història sovint sembla que es repeteix.
Fa trenta anys el cop d’Estat del 23-F de 1981, va comportar com a repercusió una marxa enrera del procés autonòmic (la Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico), i també aleshores hi havia un clima de polèmica pública pel manifest dels 2.300 contra el que deien discriminació del castellà a Catalunya.
Dues qüestions que recordant-les avui, ens poden donar la perspectiva que permanentment la nació catalana es troba en entredit dins de l’Estat espanyol. Tanmateix hi ha qui pensa des de Catalunya estant que podem encaixar-hi, trobar el nostre espai i fer gran l’Estat, per bé de tothom. Una opció que descarto perquè penso que cal superar la situació de permanent retorn (inclòs el fallit federalisme) amb la força democràtica i de progrés de l’independentisme des de les urnes de votacions. D’altra banda, si mirem enrera, també descarto la via violenta com la del tret a la cama. Em refereixo a la bala que va rebre un professor de l’institut Puig Castellar de Santa Coloma el 21 de maig de 1981, un personatge polèmic aleshores sobre l’ús amb normalitat de la llengua catalana a Catalunya, un tal Federico… Jiménez Losantos.
La història sovint sembla que es repeteix.