L’inefable activista badaloní, Josep Valls Pla, el pastisser del barri de Morera, quitxotesc de mena, no va defallir per reivindicar el manteniment del pantalà del petroli una vegada desmuntades les instal·lacions de CAMPSA al front marítim de Badalona. Se’n va sortir.
En solitari i després amb un munt de complicitats ciutadanes, va aconseguir una important mobilització per conservar-lo. L’administració municipal va anar molt de temps a remolc. Finalment, va posar fil a l’agulla i el pantalà, el ‘pont del petroli’, després d’uns anys d’intervencions amb diners públics, s’ha restaurat, acull un espai d’investigació científica i s’ha obert al públic. Des d’aquest darrer cap de setmana la ciutadania pot gaudir d’un element patrimonial que s’endinsa 200 metres al mar. Un símbol de referència que, més enllà dels possibles efectes dels temporals, i de l’incivisme, ha de conservar-se com un lloc agradable.
La lluita del ciutadà Valls pel pont, quant poca gent no donava ni un cèntim per conservar-lo, pot molt bé perdurar amb el fet de donar nom al pont. ‘El pont d’en Valls’, pot ser l’adient per a l’espai en forma de placa com a recordatori.
Formalment no és un pont ja que és un pantalà, però deixeu-me que ho lligui al precedent del Pont d’en Botifarreta, nom consolidat en la toponímia badalonina (Platja del Pont d’en Botifarreta; també en la seva vessant popular), que estrictament tampoc mai ha estat un pont, sinó un forat sota la via del tren que feia funcions de rec de desguaç cap al mar de vísceres i budells d’una fàbrica que hi havia a prop, d’aquí l’adopció del nom.
Una vegada obert el pont, felicitats Valls, felicitats Badalona!
