Fa uns dies he tornat a escoltar una proposta per reivindicar la figura de Margarida Xirgu a Badalona.
A l’anterior entrada del bloc parlava de la plaça de l’Alcalde Xifré, avui ho faig per una altra actuació diguem-ne simbòlica, però que també fa ciutat i ajuda a l’autoestima badalonina: canviem el nom de Teatre Zorrilla, posat al segle XIX en honor del poeta i autor teatral José Zorrilla, un autor “clàssic” de la literatura i cultura castellana, pel nom d’una persona molt vinculada a Badalona com va ser l’actriu i empresària teatral Margarida Xirgu i Subirà. A més enguany fa cent anys del seu naixement i hi ha qui reivindica un any Xirgu a Badalona, població que va donar-li la medalla de la ciutat l’any 1933.
I potser fins i tot, com també he escoltat, per substituir Zorrilla pot contemplar-se una altra alternativa d’un nom de pes vinculat al món del teatre i Badalona, Enric Borràs i Oriol.
Canviar noms de teatres no es nou a Badalona, tot i ser un cas d’un local privat es pot citar el cas del Teatre Espanyol – anomenat ca l’Amat – per exemple, que va passar a ser temporalment Cine Nou, després seu de la Lliga Regionalista, més tard sala de Falange i finalment Cine Verbena; i també el cas del Teatre Badalonès, després Centre Nostra Senyora de Montserrat i amb els anys Teatre del Círcol Catòlic.
I, entre d’altres elements simbòlics que cal vindicar, l’actual escut de la ciutat de Badalona que s’utilitza des de l’any 1914, un disseny que és propietat municipal, obra de l’arquitecte Lluís Domenech i Muntaner, per a ser correcte des d’un sentit heràldic i ofical a nivell de símbols de Catalunya, hauria d’incorporar les quatre barres. El principi d’autonomia local esgrimit per l’Ajuntament des dels anys noranta per no adaptar l’escut a la normativa es pot donar la volta si s’apleguen les complicitats ciutadanes necessàries per donar-li un tomb a la situació d’estancament.
Els canvis poden i han de ser en positiu, som-hi.
