He estat uns dies amb la família a Viena. La ciutat del sardònic Harry Lime, Orson Wells, mentre sona la melodia d’una cítara en la seva primera escena interpretativa a El Tercer Home. Una imatge amb molta força, carismàtica, associada a un film però també a on va rodar-se, Viena.
La ciutat després de la Segona Guerra Mundial no passava per un dels seus millors moments, ara bé sempre ha estat i és una ciutat d’arquitectura imperial que destil·la sensació de poder, d’un esplendor passat, i també amb notables exemples d’afany modernista per trencar el feixuc pes de la tradició.
Amb aquesta dualitat hi ha diferents vienes: la ciutat dels Habsburg amb palaus, esglésies i edificis majestuosos de gran magnificència, i la Viena pionera del 1900’s, dels arquitectes modernistes Otto Wagner, Joseph Olbrich i Adolf Loos, i dels pintors Gustav Klimt i Egon Schiele, capdavanters de l’art modern. La Viena reconeixible per l’ascendent catedral gòtica de Sant Esteve amb la seva torre sud visible des de tota la ciutat, i la de l’edifici modern de vidre Haass Haus en el qual es reflecteix la catedral. Tradició i modernitat en un mateix entorn.
La Viena dels museus (del Belvedere, de l’Albertina), dels cafès, de l’arquitectura civil (de la zona del Graben), de la Juden Platz i dels carrers del voltant, formen part de les experiències viscudes. Sense adonarte’n, abans de girar la cantonada, escolteu… la cítara sona de nou.
