S’acosta la data de la mort de John Mellor, més conegut com Joe Strummer, líder de The Clash, ara fa cinc anys. No va morir jove ni de forma vistosa: va ser als cinquanta anys, al sofà de casa i d’un atac de cor.
Des de sempre, The Clash, m’ha fet el pes, tot i que vaig conèixe’ls a l’època que van separar-se, l’any 1985. En certa mesura, la seva música, la rebel·lia punk i l’actitud militant d’esquerres, les he fet meves. Sobretot la capacitat de prendre llunyania dels fets i estimular la capacitat crítica.
Amb les seves cançons, barreja de punk, ritmes jamaicans i llatins; les seves lletres, penetrants cròniques político-generacionals; i la seva actitud transgressora, allunyant-se del parany de les drogoaddiccions; van ser transmissors d’uns codis, d’uns valors i d’una ideologia que, amb els seus encerts i errors, ha calat en l’imaginari de la joventut.
L’actualitat de Joe Strummer torna a ocupar espais als diaris. Fa uns dies va ser la presentació del film “Joe Strummer: The future is Unwritten” del director Julian Temple; ara la seva vídua, Lucinda, ha trobat “casualment” material inèdit. Vaja, la voracitat de la indústria sembla que ataca de nou a The Clash. Quan van començar a omplir estadis, la seva fi s’acostava, ara cal no espatllar el record en benefici dels calers.
Una curiositat, badalonins i badalonines: The Clash van actuar en la gira de presentació del triple LP Sandinista! al pavelló de “la Penya” a Badalona, el 27 d’abril de 1981, a 700 ptes l’entrada. Jo era massa petit aleshores, però quina passada deuria ser pels que hi fossin.
Jordi,
Fa poc em vaig llegir el teu article sobre el “Dalai Vila” que està prou bé (ja et podries mullar una miqueta més!). Fins i tot, pel Youtube corre una intervenció teva en un debat que es va fer sobre el tema junt amb d’altres ponents; Vistes totes les intervencions, veig que va ser un debat força animat.
Fa un temps que em vaig anar a donar un tomb pel barri interessada per veure què era tant de rebombori i després de veure tota la trama de pancartes i reivindicacions, em vaig començar a formar una opinió. Ara bé, crec que no hi ha manera d’estar millor informada que un repte divertit com va ser entrevistar el propi PMU. Ara he anat publicant la seva entrevista a trossos, fes-li una ullada.
A reveure!
(*T’ho penjo aqui que ho veuràs abans)
Apreciat Jordi,
Descuida, crec que tots i totes seríem una miqueta més feliços si aprenguéssim a riure’ns de nosaltres mateixos, de tots i de tothom sense necessitat de que ningú se sentís ferit. Tot salvant lògicament, la gent que realment estigui passant per un molt mal moment de la seva vida com ara una pèrdua familiar o una malaltia greu.
Una altra cosa passaria si jo fos periodista i em dediqués a enfotre-me’n de la gent o tergiversar les notícies sistemàticament en base als meus propis interessos.
Et desitjo un molt bon any 2008!!
VDM