Sóc del parer que la història és una ciència que té una dimensió pedagògica i cívica, però també política, i és en aquest darrer sentit que ha d’esdevenir una eina per a construir una nova ciutadania catalana. Amb objectivitat, impermeable als cants de sirena del presentisme polític, la nostra construcció nacional té unes sòlides arrels per a legitimar-se cap al dret a decidir.
Anem per parts. La memòria històrica és un dret humà més, indispensable per a la consecució de la justícia: “sense memòria no pot existir la justícia”, tal i com va subratllar el filòsof Theodor W. Adorno, reflexionant sobre l’experiència traumàtica de l’Holocaust.
A Catalunya, a Badalona si pensem localment, les polítiques públiques de memòria històrica per norma general han estat més aviat escasses, programades com un “tràmit” rendible políticament en el millor dels casos – quan no endogàmiques copades per càrrecs institucionals i de confiança – i sovint epidèrmiques, en el sentit que el relat del passat sovint ha quedat mediatitzat per la història oficial del tot correcte. Cal doncs, manllevant paraules de l’historiador Lluís Ferran Toledano: “un servei de commemoracions que permeti programar i planificar amb dignitat els esdeveniments i personatges susceptibles de ser recordats per a les noves generacions”. Justa!
Ho podem advertir en la commemoració de la Diada Nacional. Molts representants institucionals responent als neguits partidistes, dilueixen en un magma irreconeixible, l’origen polític de la nostra legitimitat nacional.
Els nostres drets històrics, la nostra nació política fonamentada en una tradició constitucional de llarga durada, va ser arrabassada per la força de les armes en el procés de formació de l’estat-nació espanyol. No es tracta de cap antigalla historicista desconnectada de la realitat, sinó prendre consciència perquè amb un esperit de modernitat, en quan a la concepció democràtica i la cohesió social, ens traiem de sobre el catalanisme de la derrota i tracem camins de futur. D’altra banda, l’origen polític també és objecte d’un volgut aiguabarreig amb la identitat cultural de la nostra nació – que també és objecte dels dards enverinats del nacionalisme espanyol – i la Diada queda reduïda així a una reivindicació cultural i “tribal” que diuen los no nacionalistas.
Precisament, per tal de no emmascarar les pròpies incapacitats del sobiranisme darrera del victimisme, com sovint passa, i d’estratègies de curta volada, com també passa, cal construir des del compromís, la pluralitat i la participació de la societat civil, d’entitats i d’individus particulars, fent efectiu políticament el radi d’actuació del voluntarisme, una nova ciutadania catalana que, establint un pont de reflexió amb el passat, pugui identificar el camí cap a on anar.
