Aniversaris arqueològics: Pacal, Nefertiti i Tutankamon

El món de l’egiptologia en el marc de la cultura europea ens és més proper que d’altres civilitzacions com pugui ser la dels maies, tot i que el territori on s’havien desenvolupat aquests darrers va ser colonitzat durant segles per la Monarquia Hispànica.

Tanmateix quan van arribar els espanyols a centreamerica la cultura maia com a tal amb els seus períodes cronològics propis (Preclàssic, a partir del 1800 a C; Clàssic, segles III-IX; Postclàssic, segles X-XVI) , ja havia desaparegut no així la població autòctona.

Des de l’expedició de Napoleó a Egipte, la passió arqueològica pel país dels faraons va prendre un gran interès arreu del món.

Un dels descobriments que més ha captivat ha estat la Tomba de Tutankamon ara fa noranta anys.

L’arqueòleg britànic Howard Carter i el seu equip, patrocinats per Lord Carnarvon, en una excavació a la Vall dels Reis, van desenterrar la tomba intacta de Tutankamon (faraó del final de la dinastia XVIII),  el 4 de novembre de 1922. Els seus tresors (visitables al Museu del Caire), especialment el seu sarcòfag d’or, i la mòmia emmortallada per a la immortalitat són motiu d’admiració. Actualment al Museu Egipci de Barcelona hi ha una petita exposició temporal sobre el descobriment de la tomba que esdevé un reclam més per visitar o bé ‘descobrir’ aquest  museu i fins i tot interessar-se per les seves activitats formatives.

En el temps coincideix amb una exposició sobre Nefertiti  (forma part també de la història de la dinastia XVIII) a Berlin, on es troba exposat el famós bust que retrata la seva bellesa. Va ser descobert per l’arqueòleg alemany Ludwig Borchardt el 6 de diciembre de 1912. Nefertiti va estar casada amb el faraó Akhenaton i junts van protagonitzar la revolució de Tell el-Amarna (o Amarna) amb el canvi de culte d’Amon a Aton amb caràcter monoteista.

Tal i com citava al títol vull parlar-vos també de Pacal… Pacal? Sí, rei maia del segle VII de la nostra era, de la ciutat-estat de Palenque a l’estat mexicà de Xiapas. Les restes arqueològiques es troben enmig de la selva prop del riu Usumacinta i la ciutat tot i estar habitada fins el segle XVI, el seu període d’esplendor va ser fins el segle IX.

El primer europeu a veure-la va ser un frare dominic el 1587. En entrades anteriors d’aquest bloc ja havia indicat alguns redescobridors de les antigues ciutats maies engolides per la selva corresponents al segle XIX (abans va haver-hi el precedent de l’expedició d’Antonio del Rio promoguda pel monarca il·lustrat Carles III el 1787).

Situats al segle XX, l’arqueòleg Alberto Ruiz Lhuillier, un francés que va adoptar la nacionalitat mexicana, alumne brillant de la primera promoció dels estudis d’arqueologia a Mèxic (1945), va descobrir el 15 de juny de 1952 dins del Temple de les Inscripcions de Palenque (on hi treballava des de feia tres anys abans), la tomba de Pacal soberà enterrat l’any 683.

Ruiz descobria que les piràmides maies també acollien tombes de monarques (a la mateixa edificació va ser descoberta la Reina vermella l’any 1994) i en el cas de la tomba intacta de Pacal, un dels grans descobriments de l’arqueologia moderna, van sorgir altres evidències històriques i especulacions força imaginatives. Com ara que van trobar-se víctimes sacrificades amb deformacions craneals i incrustacions a les dents, símbols de pertànyer a la noblesa; el sarcòfag reial, té un relleu superior que s’ha fet famós amb el sobrenom de l’ ‘astronauta‘: es tracta d’una interpretació fantàstica que alguns volen veure d’una imatge que representa l’inframón a la part inferior – un drac amb la boca oberta i no foc d’una nau espaial-, la ceiba – l’arbre de la vida i no l’interior d’una nau -, i el quetzal-serp, alegoria entre la terra i el cel. Altres peces misterioses són la màscara de jade que cobria la cara i la mòmia amb venes de cotó i cinabri vermell que la cobreixen.

L’abast d’aquests aniversaris correspont a la seducció per la història i el coneixement del comportament humà en civilitzacions anteriors, almenys del que ha perdurat fins els nostres dies que no són altres que els testimonis materials de les elits. Tanmateix, l’emoció de l’arqueòleg pot sintentitzar-se en aquest escrit d’Alberto Ruiz després de baixar les escales cap a l’inframón maia on estava la tomba reial: ‘Entré a la misteriosa cámara con la extraña sensación de ser el primero que pisaba los escalones de la entrada en mil años. Traté de verla con los mismos ojos con que la vieron los sacerdotes de Palenque al dejar la cripta; quería borrar los siglos y escuchar la vibración de las últimas voces humanas: me esforzaba en comprender el mensaje que los antiguos mayas nos habían dejado inviolado. A través del impenetrable velo del tiempo, buscaba el imposible lazo de unión entre sus vidas y las nuestras’.

Quant a Albaladejo Blanco Jordi

Jordi Albaladejo Blanco. Contacte: jauladell@hotmail.com .
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *