Acabo de llegir una notícia a l’entorn de les negociacions entre israelians i palestins per cercar vies de solució al seu conflicte militar i cívic. A l’enton d’aquesta qüestió internacional entenc que cal donar suport als processos de pau i al respecte als drets humans, així com deixar pas a la crítica constructiva per ambdues parts. Així vaig expressar-me abans de l’estiu en un programa amb diferents tertulians a Televisió Badalona, tot i el meu posicionament des d’un punt de vista històric distanciat del procés de formació de l’Estat d’Israel i del moviment sionista, vaig quedar-me amoinat per part del representant palestí a Catalunya respecte el seu discurs sobre la lluita armada i la necessitat de derrotar a Israel.
Penso que el desenvolupament històric del sionisme, les arbitrarietats de l’Estat d’Israel, com també les matances dels sunnites sobre xiites a Irak; la manca de democràcia a Síria, Iran o bé els desajustos a Egipte; l’intervencionisme històric sobre el Liban o bé el poder social de Hezbol·là que mira cap a Teheran; la repressió de Turquia contra la minoria kurda; el paper violent de Hamas a Palestina… no són susceptibles de mirar-les amb ulleres ideològiques de bons i dolents forjades pràcticament a la Guerra Freda o bé justificar-se amb posicinaments que no veuen altra sortida que la violència. No vull ser un il·lús sobre la pau però tampoc caure en paranys de prisma ideològic pro algo o pro algú.
PD. Aquest matí he vist a Televisió de Catalunya unes declaracions a EEUU de l’escolanet del triplet/tripartit d’assassins, José Maria Ansar, on alerta de la suposada injustícia que es pot cometre amb Israel en el procés de pau degut al paper de l’actual administració nord americana menys implicada segons ell amb l’Estat d’Israel. Vaja, una empastifada en la línia del pensament dels més ultraconservadors d’aquell país en contra els intents de portar a bon port uns acords a la zona.
