Els viatges són vivències, una col·lecció de detalls que conformen un bagatge d’experiències. La platja, nedar, el sol, menjar i beure de forma plaent… està molt i molt bé, a més, l’aportació cultural arrodoneix el sentit de conèixer altres indrets.
En aquest darrer sentit, abans, en la preparació del viatge al Yucatán, i ara, a la tornada, volia i vull saber més de la cultura dels maies. La visita dels jaciments és sempre intensa i sorprenent, amb un punt de misteri envoltat del nítid color verd del bosc tropical, la humitat i la llum del sol que es filtra a través de les branques i que cau sobre les pedres. Un espai on contemplar els edificis i les construccions disperses que narren la història d’una cultura desapareguda, enmig dels crits dels ocells i els monos. Potser tot això sembla massa poètic. Tot i els grups de turistes, és possible trobar-ho, i gaudir de restes que han perdurat mig engolides sota l’espesa vegetació com montículs artificials, molts encara per excavar i descobrir. El jaguar com un dels animals icònics dels maies és sempre present en l’imaginari enmig de la vegetació i dels sorolls del bosc, en el ‘lloc de les veus’.
Ara, llegeixo un llibre sobre el conjunt de les ciutats maies diseminades per Mèxic, Guatemala, Hondures i El Salvador; remiro la pel·lícula Apocalipto, més com a recreació i atrezzo de les causes del col·lapse de la cultura maia; i llegeixo l’article del Sàpiens sobre les coves i cenotes sagrats, llocs d’entrada a l’inframón, com fa anys en el món imaginari del còmic, Corto Maltés, va adentrar-se en el laberint de Mu. Tot un plaer que s’ha de dosificar: el dia a dia torna a imposar-se en l’agenda pròpia.
