‘S’hi van llançar els cambrers que feia poc havien acabat el torn a l’Altaya, els gitanets que baixaven en colles de més amunt del Parc-Bosc, les estudiants de les Escolàpies que tenien l’habitació empaperada amb pòsters de l’Sting mod de Quadrophenia, els admiradors de Sid Vicious que s’empentaven amb complicitat quan sonava So lonely, les pijes de l’institut que cantaven la tornada -‘You don’t have to put on the red light, put on the red light, put on the red light’- amb l’accent canallesc de les estades d’estiu a Killarney, els fumadors de porros que adoraven els ressons reggae de la guitarra d’Andy Summers, els carrosses de trenta anys que anaven a tirar la canya amb l’alè carregat de bacardí, els joves desubicats que -com l’Oliver i en Mauri- tenien com objectiu arramblar-se a alguna noia mínimament pituda. Fins i tot les maturrangues més cultivades sortien a ballar Roxanne‘. Vicenç Pagès Jordà, Els jugadors de whist.
Encertat paràgraf descriptiu d’una situació amb música de The Police, recreant un ambient, unes sensacions, repetides o repetibles a molts indrets d’oci. A Figueres on es situa la narració, a Llançà, Roses o bé a Badalona o Barcelona per exemple. A finals dels setanta com passa a la novel·la com també dels anys vuitanta-noranta que m’agafen més propers. Reprenc el llibre d’en Pagès Jordà: ‘Va ser en un d’aquells moments d’harmonia general, en un d’aquells moments Roxanne en què feia l’efecte que tot l’univers girava en el mateix sentit, que en Jordi es va situar al costat de la noia del vestit blanc, en un racó de la pista, i quan va veure la seva cara al mirall va sentir aquella sobtada buidor entre els pulmons que solem identificar amb l’enamorament. El vodka el va fer audaç’…
Caram Jordi! En aquest tex de Vicenç Pagès on descriu el públic de The Police, no sabria on ubicar-me. A mi m’agradaba i m’agrada Te Police