De la Setmana Tràgica a Badalona.

Ara fa unes setmanes en un acte públic a l’Associació de Veïns del Centre, vaig fer una aproximació a les causes, els fets i les conseqüències de la Setmana Tràgica a Badalona que, enguany, es commemoren els cent anys. Vaig plantejar-la des d’una doble vessant: donar a conèixer els fets a la ciutat de Badalona i explicar que la Setmana Tràgica va viure’s intensament a moltes poblacions catalanes, no tant sols a la ciutat de Barcelona.

De la xerrada i de la participació en un petit reportatge a Televisió Badalona, ha sortit la col·laboració amb la historiadora Montserrat Carreras per tal d’escriure un article conjunt sobre la Setmana Tràgica a la ciutat.

Ja que es va viure intensament vull transmetre una sèrie d’apunts que poden ajudar a entendre que va passar ara fa cent anys a Badalona.

El motiu que va prendre la metxa de la revolta va ser la crida dels reservistes, sobretot catalans – molts pares de família que havien fet el servei militar i no podien pagar la quota de redempció – per anar a la lluitar al Marroc en defensa d’interessos econòmics de grans capitalistes estatals al Rif. La carestia de la vida i les pèssimes condicions de treball eren motius permanents de malestar de les classes populars. Així, en contra de la Guerra, Solidaritat Obrera (socialistes, anarquistes i sindicalistes) va declarar una Vaga General pel dia 26 de juliol, el mateix dia però, els fets van desbordar-se, el comitè de vaga va quedar superat i va començar un revolta sense direcció definida on van assaltar-se edificis religiosos, van aixercar-se barricades i van registrar-se importants enfrontaments entre obrers armats amb l’exèrcit i la policia.

Com a precedents o causes d’una malestar més profund es poden situar a Badalona:

– una cultura popular de revolta amb fets com els motins contra les quintes militars de 1845 i 1870; també contra els impostos als productes de primera necessitat amb la crema de burots com a l’any 1868; episodis de revolta antifiscal com a l’any 1893. Fins i tot anticlericals com l’assalt i la crema del Monestir de Sant Jeroni de la Murtra l’any 1835.

– la cultura lliurepensadora com alternativa a la catòlica vinculada estretament amb el règim de la Restauració Monàrquica. A Badalona existia la Lògia Bètulo (el gran mestre era Sebastià Badia i Gibert, alcalde durant el Sexenni Democràtic i gran mestre adjunt de la Gran Lògia Simbòlica Regional Catalana), entre 1887-1890 hi ha notícies d’una escola laica a Badalona; el 1889 del primer enterrament civil; el 1891 el primer casament civil; hi havien mítings lliurepensadors i espiritistes; es publica La Antorcha del Progreso; es crea el Centre d’Estudis Psicològics l’Altruisme que donà suport juntament amb 9 societats obreres a l’obertura de l’Escola Moderna de Badalona, clausurada per l’Ajuntament conservador i motiu de polèmica pels representants de l’església a la ciutat.

– hi havia tota una tradició reivindicativa obrera en una població emminentment industrial com era Badalona des de mitjans del segle XIX: perquè l’associacionisme obrer fos reconegut, per millorar les condicions laborals, per abartir les subsistències… A Badalona les noves formes sindicals van anar prenent força a partir de la vaga general de 1902 i la formació de Solidaritat Obrera, presidida per Josep Belis, tiet de Jon Peiró, que a Badalona va desenvolupar els seus anys de formació com a sindicalista. Precisament entre 1908 i 1909 existia una forta polèmica a la ciutat entre el sindicalistes i les associacions catòliques d’obrers, denunciada pels primers i que va comportar l’anul·lació per part del Govern Civil de les eleccions a la Junta de Reformes Socials.

– en l’àmbit polític, la lluita contra el falsejament sistemàtic de la representativitat política per part del caciquisme i la falta de garanties democràtiques, declarant-se l’estat d’excepció per part del Govern Central, davant de qualsevol episodi de conflictivitat social o política, alimentaven la pervivència de l’esperada per alguns, ‘revolució republicana’. La demagògia revolucionària i anticlerical d’Alejandro Lerroux que, a Badalona, va realitzar diversos mítings i va aplegar un bon nombre de seguidors del seu partit a la ciutat, mantenia encesos els ànims i una incipient mobilització de masses per mitjà de la Casa del Pueblo.

La Setmana Tràgica va viure’s com deia anteriorment amb molta intensitat: durant una setmana a partir del dia 26 de juliol, va haver-hi una vaga general, però el primer dia ja van cremar-se divesos burots, va aixecar-se la via de tren a l’alçada del Pont d’en Botifarreta i va tenir lloc el primer incendi d’un edifici religiós a Catalunya: a la tarda del dia 26, al convent dels Pares Carmelites del carrer Sant Miquel. La Guàrdia Civil va realitzar detencions que van motivar el dia següent una manifestació de 2.000 persones dispersada per la policia a cavall. Aquell dimarts el Ple va acordar una mesura conciliadora destinant els diners que no estiguessin ja compromesos de la Festa Major, per ajudar a les famílies dels reservistes badalonins. El dia següent van continuar els disturbis i una persona va resultar morta al no respectar el toc de queda. Van haver-hi nous incidents i el divendres els empresaris reunits a l’Ajuntament van acordar pagar la setmanada als obrers. El dilluns 2 d’agost la normalitat va retornar a la ciutat i a la feina a les fàbriques, la repressió però va ser duríssima i van haver-hi nombrosos empresonats i jutjats en Consell de Guerra.

A tall de breu resum de les conseqüències, la Setmana Tràgica a Badalona va aguditzar les discrepàncies ideològiques entre dretes i esquerres i va propiciar el trencament de Solidaritat Badalonina, referent local de Solidaritat Catalana. L’obrerisme se’n va ressentir de la repressió tot i que el paper dels dirigents lerrouxistes durant la Setmana Tràgica, que no van implicar-se, va ser un precent dins del procés de desprendiment de la cobertura i les complicitats del lerrouxisme amb el moviment obrer badaloní que va començar a emprendre el seu procés organitzatiu i reivindicatiu propi. Finalment, observar que 27 anys més tard, l’any 1936, el moviment anticlerical, present encara generacionalment i també entre els més joves, va ressorgir amb la crema d’edificis religiosos.

Quant a Albaladejo Blanco Jordi

Jordi Albaladejo Blanco. Contacte: jauladell@hotmail.com .
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *