No, no, no… sona Rehab d’Amy Winehouse. Va anar a d’altres llocs força durs.
N’havia parlat en algun antic post sobre ell, Bartomeu Blanco Blanch i, també del seu
germà Antoni, sobretot pels records familiars que perviuen però ara la navegació per internet m’ha reportat la següent informació (notícia adjunta) a la web d’Anarcoefemèrides (post del 19/11/2011).
En plena Dictadura de Primo de Rivera, la clandestinitat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) portava a obtenir fons de forma irregular per tal de continuar les activitats. L’Antoni era membre dels grups d’acció confederals i havia estat acusat de participar amb altres companys en l’assalt del local de l’Associació de la Unió de Sindicats Lliures al carrer Prim de Badalona. A l’Arxiu Històric Ciutat de Badalona (Museu de Badalona), he localitzat al setmanari del Círcol Catòlic, Aubada, notícies sobre l’afer l’octubre de 1926: la detenció de ‘los conocidos anarquistas Antonio y Bartolomé Blanco Blanch’; una informació breu que es trobaven incomunicats a la presó de Barcelona; i una darrera nota breu sobre l’alliberament d’en Bartomeu. Segons sembla el meu avi no hi estava involucrat però també va rebre – i segons sembla ‘de veritat’ – per la seva adscripció sindical i en endavant va evitar significar-se públicament. Una època molt difícil va ser evitar ‘el pacte de la fam’ dels franquistes al Cristall on va treballar i precisament, la manca de condicions de seguretat laboral va destroçar-li com a tants d’altres, els pulmons (curiosament el meu besavi va morir quan els fills eren petits a conseqüència d’un accident laboral i va deixar a la família en una situació ben complicada).
Sobre l’Antoni, en Joan Manent el cita en diferents ocasions al llarg del llibre Records d’un sindicalista llibertari català (o bé heu pogut situar-vos amb la nota biografia d’Anarcoefemèrides). Va ser dels exiliats que van morir en un camp de concentració nazi, el de Gusen (Austria) i el govern alemany l’any 1965 va reconèixer la seva condició de víctima i una reparació econòmica. Prou curiós és l’esquel·la de la meva besàvia en què Antoni apareix com ‘(ausente)‘ sobretot perquè fins a la mort sempre va pensar que el seu fill tornaria (Tornarem…?).
I tant que sí: Tornarem!