Ahir pel matí ja vaig avisar al twitter: ‘avui, dia Madness‘. Puntuals a la cita, la banda va actuar al Festival Cruïlla de Barcelona. Vibrant.
Una convenció de Fred Perry vam retrobar-nos en un ambient festiu. Sense parar de moure’ns vam gaudir dels temes clàssics de l’ska 2 tone, trenta anys més tard de quan emergia el moviment i els Madness eren un dels puntals. Fa uns pocs anys no els vaig poder veure al Sònar i ara no es podien escapar. Tanmateix, una vegada més, vaig tenir la sensació de viure un cert esperit de Festa Major quan l’orquestra X, interpreta cançons d’aquell grup que tant t’agrada i són cançons de fa anys i panys. És la tònica d’agradar-me l’ska i reggae jamaicà dels seixanta i setanta i el revival dels vuitanta i assistir als concerts que puguin fer aquests grups dècades més tard.
De tota manera, Madness van fer un concert impactant, ben travat des de bon inici amb One step Beyond. Quin començament, es van guanyar la gent de bon principi. Després d’algunes cançons, van tenir un punt d’aturada amb l’inici de Take it or leave it però a partir d’aquí, la màquina musical va funcionar a la perfecció i diria per les sensacions als veure’ls a l’escenari que s’ho estaven passant molt bé i així ho van saber transmetre: House of fun , My girl, Our house, It must be love, Embarrassment, Baggy trousers… Madness (una altra fantàstica versió de Prince Buster), Night boat to Cairo. Temes nous i dels de tota la vida van sonar amb gran ànim, gens nostàlgic i estenent els moviments skatalítics al públic. Per part meva, les cerverses van contribuir també a l’eufòria.
Dels altres concerts, els Tokyo Ska, a les tres del matí, van sortir com motos i van oferir un concert ple de ritme, temes instrumentals i bon ska. Sorprenent la versió de You’ll never walk alone corejada fervorosament pel públic. Abans, els valencians Obrint Pas van estar molt potents i van oferir un repertori trepidant alhora que reivindicatiu (no se com però al final de la seva actuació vaig acabar amb un amic enmig del pogo enfront l’escenari). Els Public Enemy vam seguir-los de lluny, asseguts, i van actuar amb solvència i ritme que enganxa tot i que no són el prototip de grup que segueixo. I, una de les sorpreses almenys per mi, van ser els Calle 13, quin ritme més frenètic, impactants, frescos, si no fos perquè van tocar en un gran festival no els hagués anat mai a veure’ls però trobar-los em van fer molt el pes.
Tot plegat una molt bona experiència.
