Ha mort Carles Hug de Borbó Parma, darrer pretendent al tron espanyol de la nissaga carlista. Una figura històrica que, en temps moderns, vehiculava segons ha deixat escrit en una carta als seus seguidors carlistes fa pocs dies, ‘un projecte de llibertats, expressió moderna dels actics furs’ que haurà de continuar.
Carles Hug amb tota una nova fornada de dirigents a finals dels seixanta i principis dels setanta del segle XX, va orientar el carlisme cap a defensar tres idees de llibertats o furs d’una ‘monarquia del poble’: llibertat política, sindical i de les nacionalitats (optant pel federalisme). En aquella època el Partit Carlí va formar part de l’Assemblea de Catalunya i defensava ideològicament un socialisme democràtic i autogestionari, i també es mostrava partidari de la renovació catòlica seguint el Concili Vaticà segon. No tot el carlisme o bé el tradicionalisme, va seguir Carles Hug en aquest viatge, i els sectors més integristes d’ultradreta, dirigits pel seu germà Sixt, van enfrontar-s’hi com no sabien d’altra manera: a trets. La violència dels feixistes al tradicional aplec de Montejurra 1976 va ser tot un exponent.
Cal anotar que aquest gir del carlisme encapçalat per Carles Hug, va accentar-se degut a les permanents friccions dels carlistes amb els falangistes, tot i formar part del bàndol vencedor de la Guerra Civil i la preferència del generalísimo per Don Joan Carles Alfons Víctor Maria de Borbó i Borbó Dues Sicílies com el seu successor al capdavant de l’Estat. El poc suport electoral a les eleccions de 1979 van fer abandonar Carles Hug el primer pla del partit.
El carlisme ha estat un fenomen polític complex dins de la societat catalana des dels anys trenta del segle XIX i la seva influència política i social, en els comportaments col·lectius, ens ajuda a entendre diferents episodis de la història catalana moderna. Sense sobrevalorar-lo, m’ha interessat aquest moviment popular i anterioment al bloc m’hi havia referit sobre alguns fets vinculats a Badalona: una petita biografia de Ramon Gassió; l’entrada d’una partida carlista insurgent a Badalona el 28 d’octubre de 1900; unes dades sobre el Sindicat Lliure i el carlisme a Badalona. És un tema per entrar més al detall històricament a Badalona i alguna aportació ja existeix però caldria donar-li una major dimensió de conjunt. Aquest és el cas d’uns articles que vaig publicar, corresponents a un mateix treball dels cursos de doctorat, en dues edicions anuals de la Revista Carrer dels Arbres del Museu de Badalona: ‘El Cercle Tradicionalista El Loredan de Badalona’ (1997); ‘La intervenció del moviment catòlic en la política badalonina (1905-1914)‘, publicat l’any 1998. També existeixen altres fonts i documents com ara una interessant entrevista publicada per Emili Ferrando al llibre ‘La dona a Badalona’ a una ‘sòcia de la Unió de Mares’ (Badalona, 6/08/98). És un tema a seguir des del punt de vista del coneixement històric local.
