Llegeixo la notícia de la mort de l’escriptor i historiador reusenc Pere Anguera i Nolla. Un referent de rigor científic. En un moment donat de la meva trajectòria formativa a la UB, la lectura de la seva obra sobre el primer carlisme, Déu, Pàtria i Fam, va ser tota una descoberta de la bona feina d’un historiador, engrescant-me a posteriori amb els cursos de doctorat amb la pretensió d’aprendre a fer recerca històrica ja que fins el moment havia après, sobretot, a aprovar els exàmens, divertir-me al bar de la facultat i fo… de tant en tant (uf, si, si passava gana!). Potser, és una mica passada de voltes la descripció però si no fos per l’hàbit de la lectura i l’interès formatiu particular, els anys de facultat no van respondre a les expectatives que tenia dipositades en una carrera que vaig fer perquè primer de tot m’agradava, tot i alguns docents que semblava que estaven de tornada de tot, fins i tot de les ganes d’impartir classes.
Fa uns pocs anys vaig estar al Cercle de Lectura de Reus al 1r Congrés d’Història de l’independentisme català on Pere Anguera va fer amb brillator una ponència. Des d’aleshores no l’havia pogut escoltar però sí continuar llegint.
Sense conèixer al detall l’episodi, Anguera, també va protagonitzar en els perllongats temps difícils de l’independentisme, una detenció a principis dels anys vuitanta, quan pràcticament com en el règim anterior, ser independentista era assimilat pel boc gros amb delicte.
De llevant a ponent, Pere.
