El dimecres vaig tenir l’enorme satisfacció de participar en la presentació a la llibreria Saltamartí de Badalona del llibre Memòria de Joan Peiró i Belis. Retrats d’un sindicalista, ministre de la Segona República, escrit a tres mans: per Pere Gabriel, Josep Puig i Pla i Maria Salicrú-Maltas.
Com vaig destacar en la benvinguda a l’acte, competint gairebé amb l’horari del futbol, la vintena d’assistents, es trobaven davant d’una taula de ‘luxe’: Núria Iceta, sots-directora i gerent de la revista l’Avenç; Pere Gabriel, catedràtic d’Hist. Cont. de la UAB, i el principal especialista en la figura de Joan Peiró; la historiadora Maria Salicrú-Maltas; i l’escriptor Josep Puig i Pla. De debò que així va ser a partir de les seves explicacions sobre el llibre, l’època i la biografia de Joan Peiró.
Per la meva part, per començar a trencar el gel de l’acte abans de donar peu a cada ponent, vaig recordar els anys que Joan Peiró va residir a Badalona, entre 1908 i 1920 que va haver de marxar forçat per la repressió sobre el moviment obrer i el pistolerisme. D’aquell període es coneixen dos domicilis seus: l’any 1915, al carrer General Weyler núm. 211, 1r pis; i l’any 1919, al carrer Eduard Maristany núm. 206 (on rebia la correspondència de la publicació obrerista badalonina, El Vidrio). Peiró va viure a la nostra ciutat els inicis de Solidaridad Obrera, els fets de la Setmana Tràgica, les primeres passes constitutives de la CNT. De formació autodidacta, va col·laborar amb el setmanari republicà radical ‘Juventud Rebelde’ amb la secció ‘Los que trabajan’; va impulsar més tard les publicacions sindicalistes de ‘La Colmena obrera’ i ‘El Vidrio’. Militant de la Societat de Vidriers de Badalona, a nivell estatal va contribuir decisivament a la reorganització de la Federación Española de Vidrieros y Cristaleros. Va ser organitzador de la Federació Local de Societats Obreres, i un dels impulsors de la seva entrada a la CNT. Tot i marxar fora de la ciutat, la seva relació sindical amb un grup de companys cenetistes, ‘els nois de Badalona’: Joan Manent, Pere Cané, Antonio Blanco… va perdurar al llarg dels anys, com així va quedar de manifest quan Peiró l’any 1936 va ser nomenat ministre d’indústria per Largo Caballero i va emporta-se’ls per col·laborar amb ell al govern que es trobava aleshores instal·lat a València.
Un aspecte que vull destacar de la presentació és la familiaritat expressada en el torn de preguntes i en les converses posteriors en acabar l’acte, a l’entorn d’uns valors com la solidaritat, l’honestedat, el coratge i l’empenta com a patrimoni a reivindicar, coincidint i establint-se ponts de diàleg entre la gent d’esquerres i de progrés de Badalona.
