Ahir va tenir lloc la presentació a l’Espai Betúlia de Badalona de l’obra ‘El nas de Mussolini’ de Lluís-Anton Baulenas, un dels llibres de referència del Sant Jordi d’enguany. Us reprodueixo la presentació que vaig fer:
Bon vespre a tothom, m’afalaga presentar a l’escriptor i dramaturg Lluís-Anton Baulenas i també la invitació a fer-ho per part d’Òmnium Cultural.
Lluís-Anton Baulenas, és nascut a Barcelona, a Sant Andreu. És novelista i dramaturg. Als 29 anys, reflexionant sobre el seu potencial creador, va demanar una excedència de la seva plaça de funcionari i va dedicar-se professionalment a la literatura.
Ha publicat nombrosos relats, ha realitzat guions de pel·lícules, és traductor de textos teatrals i director d’obres de teatre pròpies, també és col·laborador en diferents mitjans de la premsa diària, i un prolífic autor de novel·les, la darrera d’elles que avui es presenta a Badalona, ‘El nas de Mussolini’, premi Sant Jordi 2008, és ja un dels llibres de referència de la Diada de Sant Jordi d’enguany.
Vull centrarme en aquesta presentació en els aspectes històrics d’aquest novel·lista d’ofici que ens fa reviure l’ambient d’un període de la història. De la nostra pròpia història tant mal coneguda.
Així, en la seva novel·la Per un sac d’ossos de l’any 2004, premi Ramon Llull, en la qual documentant-se amb l’historiador local José Ángel Fernández López, recrea amb tota la seva cruesa el camp de concentració franquista de Miranda del Ebro. Un episodi fosc i poc conegut a nivell públic de la repressió feixista: l’existència de camps de concentració i el tracte que s’hi donava. Lluis-Anton també ens fa un retrat de la Barcelona de postguerra, en el ‘túnel dels anys quaranta’.
En el cas de l’obra El Nas de Mussolini, fa un retrat de l’època i de la societat catalana durant el període de la dictadura de Primo de Rivera, dels anys vint del segle XX. Però anem a pams amb l’obra que avui es presenta. El títol de la novel·la té a veure amb l’atemptat que va sofrir el dictador feixista italià per part de Violet Gibson, el 7 d’abril de 1926, el segon que patia el Duce, i el primer dels tres que va patir el mateix any 1926, després que la bala disparada per Gibson només l’hi provoqués una aparatosa ferida al nas. L’intent de magnici és el fil conductor d’acord amb l’encàrrec que la protagonista de la novel·la té perquè mati al dictador Primo de Rivera. Esperant les ordres per a fer-ho, s’amaga en un petit poble dels Pirineus de nom novel·lesc, Biribil. El desenllaç no deixa de ser sorprenent.
En aquest marc, l’autor perfila en una novel·la equilibrada a mig camí entre la realitat i la ficció, una sèrie de personatges i situacions de l’època. Així reprodueix amb dades i fets històrics, però també des de l’aspecte psicològic de les mentalitats, l’enquistada tensió social i política que es vivia a Catalunya i que finalment esclataria amb una guerra incivil, un intent de revolució social, i la postguerra.
Al llibre hi trobem reflectides les tràgiques convulsions socials de ‘Quan mataven pels carrers’, manllevant ara el nom de la novel·la de Joan Oller publicada per l’editorial badalonina Proa l’any 1930, i que van provocar la mort a mans de pistolers del Sindicat Lliure aliats amb la patronal contra els del Sindicat Únic (la CNT), de 229 obres, 27 encarregats i 29 patrons, a banda de molts atemptats amb ferits i no reeixits a Catalunya entre els anys 1916 i 1923. D’aquest episodi històric, poc conegut, a diferència per exemple de les nombroses pel·lícules sobre gangsters nordamericanes, hi ha com a referència una altra novel·la, La verdad sobre el caso Savolta, obra d‘Eduardo Mendoza (1975).
Un fet que vull fer un incís ja que ens trobem físicament a l’antiga fàbrica de filats Casacuberta, és el destacat suport del director d’aquesta fàbrica, juntament amb el director de l’empresa italiana Metalgraf ‘La Llauna’, al Sindicat Lliure i els seus pistolers. A Badalona, van morir en aquesta època 14 cenetistes i 3 membres del Lliure, i per exemple van portar a la sortida de la ciutat per motius de seguretat del dirigent anarcosindicalista Joan Peiró.
Reprenent el fil dels aspectes històrics de la novel·la de Baulenas, es troba molt ben ambientada com per exemple el canvi de noms de places i carrers amb l’arribada de la Dictadura de Primo: la plaça major rep el nom de Plaça del Directori (del directori militar que governava); s’assenyala la situació política sota el domini d’un partit únic: la Unión Patriótica; es mostren la xarxa de relacions i influències socials i econòmiques del cacic de la comarca; també del control social i el monopoli de la violència per part del somatén armat. Altres aspectes que apunta són la repressió d’uns obrers a partir d’un episodi casual amb un eclesiàstic; també com el casino del poble de Biribil té el nom de La Fraternitat i el cafeter que el porta és tota una semblança del republicà d’esquerres i laic que veurà triomfar les seves idees els anys trenta i segurament marxarà a l’exili o serà afusellat pels franquistes.
Prenen rellevància les contradiccions de la utopia de la revolució social, sobretot respecte l’ús de la violència per a la consecució del poder o bé pel seu manteniment. Per situar-ho, l’autor ho construeix amb el personatges del pare de la protagonista i ella mateixa.
El pare, Albert Panatis, l’esquerrat de ‘la mà morta’ del llibre, sindicalista de vella fornada des de la vaga general de 1902, la formació de Solidaritat Obrera de Barcelona l’any 1907, per cert que l’organització va esdevenir provincial en un acte al teatre Cervantes de Badalona el març de 1907 (el Cervantes estava situat entre la riera Matamoros i el carrer Prim); aporta tota una sèrie de condicionants humans davant dels defensors que ‘els fins justifiquen els mitjans’.
La filla, la protagonista, Berta Panatis, formada en la juventut en l’anarcosindicalisme, s’integra en el primer nucli comunista encapçalat per la figura històrica de Joaquim Maurin, que emmirallant-se en la utopia de la suposada perfecció de la Unió Soviètica, forma la Federació Comunista Catalano-Balear, amb el seu òrgan La Batalla, que més tard serà una organització fundadora del POUM. La militància, la fe cega en la revolució, en contrast amb la realitat, destaroten l’univers de la protagonista.
En definitiva, Lluis-Anton Baulenas, ens ofereix una història apassionant que ben podria ser la crònica d’un moment en la història d’un poble, en la història col·lectiva de Catalunya.
