Vull dedicar un apunt a l’encertadíssim article La flaire de les boires (dedicat a Mnsr. Rouco Varela) del blocaire badaloní, amic i company, Miquel Estruch.
Fi i elegant, amb un to sentit, també amb la lírica que sovint acompanya els escrits d’Estruch, a voltes massa barroca, em sembla que el seu article hi toca de ple en el tractament de la memòria històrica. D’una memòria propera, badalonina, que tanmateix queda tapada per la boira, en la negra nit del temps i el silenci. Precisament, l’expressió “Nit i boira”, és la que feien servir els nazis per referir-se a l’extermini en els camps de concentració. El franquisme no va quedar-se enrera tampoc.
I, en aquestes alçades de les meves reflexions, vull fer també una sentida referència a Antoni Blanco Blanc, assassinat al Camp de Concentració de Gusen, a Mauthausen, l’any 1941. Era el germà del meu avi i el silenci a la família i amb el temps, la llunyania, gairebé ha esborrat el seu record. Tan sols en queda testimoni i potser no és poc si veiem el panorama de la memòria històrica a l’Estat espanyol, d’un document del govern alemany que l’hi reconeix la condició de víctima del nazisme i la possibilitat d’una reparació econòmica amb data de l’any 1965.
Fent recerca històrica he pogut seguir una part significativa del seus passos com a sindicalista de la CNT i també potser la raó per la qual el meu avi Bartomeu recomanava no “complicar-se” la vida en política i sindicats: ell i l’Antoni van ser detinguts i incomunicats en temps de la Dictadura de Primo de Rivera i segons sembla l’experiència el va marcar força en endavant.
