L’acte d’homenatge a Lluís Maria Xirinacs ara fa una setmana al Palau de la Música ha generat una reacció airada dels resorts orwelians del Ministeri de la Veritat.
En concret, la recreació teatralitzada d’una conegudíssima fotografia de Xirinacs, García Faria i d’altres “captaires de la pau”, atonyinats per la policia quan estaven al terra en la manifestació pro amnistia de 1 de febrer de 1976, amb la llicència artística de crits en favor de la independència i l’aparició d’una estelada, ha fet saltar les alarmes del monopoli de la veritat que tenen alguns.
La sèrie de tres articles d’El Periódico (I, II, III), i també dos articles d’opinió (I, II); són una bona prova de la continuitat de l’esperit de la transició: tot està o ha d’estar lligat i ben lligat. L’independentisme o bé qualsevol moviment que desestabilitzi l’ordre vigent, sempre ha d’estar tapat o aparèixer com anecdòtic, polèmic, antipàtic tant en la història com en la ficció.
I, en aquest sentit, la ficció d’un muntatge, la llicència artística en un acte emotiu d’homenatge a un home polièdric però ferm independentista, ha estat desmesuradament atacada com intolerable i que no es cenyeix 100% al que va passar aquell febrer de 1976.
Que jo sàpiga però, ningú va afirmar ni ha afirmat que el que va representar-se fos una imatge fideligna del que va passar. Es pot interpretar que va ser un compendi d’una imatge de repressió amb molta força i del pensament ideològic de Xirinacs. Tanmateix, em sembla desproporcionat que per una representació es vulgui fer aquest soroll. Potser forma part de l’estratègia d’alguns: l’independentisme sempre ha d’aparèixer com un moviment manipulador que només crea mal rotllos.
El Ministeri de la Veritat ja ha dictat sentència: Joel Joan, director artístic de l’acte, al gulag. O, millor crucificat!
