Diuen que qui es pica alls menja. Altra cosa és que algú es passi de frenada i no tingui rèplica. I justament això, és el que em motiva l’article En temps de vaques magres de Jaume Oliveras i Costa a l’edició d’El Punt del dimecres 3 de setembre.
Tot i que cal conèixer abans d’entrar en la qüestió del cost econòmic dels càrrecs de confiança per a les arques municipals, si hi ha altres despeses de més calat que es puguin reduir; coincideixo amb Oliveras quan es refereix amb sornegueria als càrrecs de confiança de l’Ajuntament de Badalona que “estaria bé que, almenys, es digués quina és la feina imprescindible que fa tota aquesta gent”. Totalment d’acord.
És conegut que l’actual crisi econòmica desequilibrarà el pressupost municipal, per tant caldrà aprimar les despeses i estrènyer el cinturó de l’administració on es pugui sense que la capacitat de servei quedi greument afectada. I, si cal tocar els càrrecs de confiança entre d’altres mesures, d’acord amb un sistema de prelació i d’eficiència dels recursos i del personal, doncs que es parli dins del govern municipal i es contemplin les possibilitats. Que se’n parli, que es discuteixi, que es justifiqui, i que es prenguin decisions d’acord amb la raó del servei públic.
Ara bé, trobo del tot gratuïta l’afirmació d’Oliveras que els republicans no contemplen obrir el meló dels càrrecs de confiança “més quan ara tenen un alt percentatge de militants beneficiats d’aquestes contractacions”. Aquesta és la raó? Es tracta de posar gent així perquè sí i que siguin com “vaques sagrades”? Si parlem seriosament, contemplem les responsabilitats actuals de gestió en aquest cas d’ERC a l’Ajuntament de Badalona: regidoria de Cultura i Patrimoni Cultural; gerència de Dalt de la Vila; regidoria del Districte 3; despatx del grup municipal; i analitzem quin personal hi ha treballant i la feina que desenvolupen sense que s’hagi creat cap càrrec nou ni de funcionari.
I, perquè quedi clar, dues premises: una, considero que es bo que hi hagin càrrecs de confiança política subjectes al mandat i no que aquests llocs de feina siguin ocupats per nous funcionaris; segona i òbvia, que els càrrecs de confiança han d’estar justificats laboralment. Finalment, és mesquí pensar que no cal fer una cosa, si s’escau, és justa i està plenament argumentada perquè pugui afectar “als teus”.
