http://iaaesthetics.org/?master-thesis-in-pragmatics Master Thesis In Pragmatics

Obro una nova etapa del blog a: http://www.surgeskateboard.com/research-papers-on-george-washington/ Research Papers On George Washington

Moltes gràcies!!!



http://www.nookss.com/get-a-essay-written/ Get A Essay Written

Vce English Paper

El Masnou va constituir-se com a municipi fa poc més de dos cents un anys, el 1812, tot i que fins el 1825 no va comptar amb un consistori de forma ininterrompuda. El dinamisme del veïnat mariner va impulsar el desenvolupament econòmic i demogràfic tot i els vaivens polítics i els estralls bèl·lics del moment. El Masnou va tenir ajuntament i va agregar oficialment el veïnat marítim de Sant Martí de Teià i el de Sant Fèlix d’Alella, configurant els seus límits actuals el 1846.

Doctoral Dissertation Research Improvement).

Un dels punts d’atenció patrimonials són les masies que durant segles han configurat el paisatge i l’activitat econòmica de la zona com Ca l’Antich, Can Teixidor i Can Targa. En el cas de Can Teixidor, permet explicar una continuïtat de poblament almenys des d’època romana. També pren rellevància la casa del Cal Marquès del Masnou, germà del Marquès d’Alella, dels anys vint del segle XX, i les “cases noves” al costat de la fàbrica tèxtil de “Can Xala”. D’altra banda, a tocar del línia divisòria municipal del Masnou hi ha emplaçades Can Torras i Can Sors d’Alella, aquesta darrera amb una part de l’antiga propietat al terme del Masnou; i La Gaietana d’Alella.

La zona va experimentar un creixement poblacional en les primeres dècades del segle XIX quan encara formava part d’Alella. Les comunicacions costaneres, el camí Ral i aviat el ferrocarril, i les activitats econòmiques van potenciar el seu desenvolupament. S’hi aplegaven activitats agrícoles (horta, tarongers i vinya), marineres (existia des del segle XVIII el Gremi de Pescadors i Transport Marítim d’Alella), i industrials (una indústria textil i una fàbrica d’àcid sulfúric segons s’esmenta en una documentació de 1845). En el cas de Can Sors, ja entrat el segle XX, destacava la producció vinícola i del xampany Champ-Sors amb unes caves subterrànies.

Tanmateix una història comuna que es bo ampliar-ne el seu coneixement per entendre i valorar el territori, i el seu desenvolupament social.



How To Write A Dissertation In English

http://www.socio.msu.ru/?term-paper-on-sale-of-goods Term Paper On Sale Of Goods

Tornem-hi. Un altre any que finalitza i he seleccionat dotze temes curiosos, un per cada mes (l’ordre de les cançons però és aleatori), que conformen la banda sonora del 2013. He passat alts i baixos i dificultats de tot tipus però m’he anat ensortint amb esforç per donar la volta al panorama. Ho deixo així. Sense perdre el somriure. El Tornemi Sound Clash 2013, comença 3,2,1,0:

1. “Ciutat Podrida”, La Banda Trapera del Río. Contundència i ràbia, tot un himne de 1977! (Essay Writer Jobs Uk).

).

3. “Rock’n roll suicide”, David Bowie. Un gran tema, “Oh no love! you’re not alone” (escoltar).

4. “Llamando al profesor Baxter”, Masturbadors Mongòlics. Rock urbà de 1978. Amb La Trapera un altre grup pioner de Punkalunya!!! (escoltar)

5. “Atomic”, Blondie. Talent per obrir-se pas (escoltar).

6. “I can’t control myself”, Pascal Comelade. Versió original dels Troggs que s’enganxa taralejant-la. Noves perspectives interpretatives (escoltar).

7. “Come closer”, Miles Kane. Música MODerna que fa moure l’esquelet (escoltar).

8. “Soy un tanto antiguo (y creo en el amor)”, Brighton 64. El retorn d’una banda que sempre m’ha agradat i he pogut tornar a veure en concert amb un nou treball (escoltar).

9. “Tongue will tell”, Prince Buster. Un ska clàssic que no pot faltar. Els Dr Calypso van versionar “Wash, Wash” a l’Apolo, i quan va començar a sonar, vaig fer un glop de cervesa i parlant amb un amic vam coincidir: “prefereixo que versionin Tongue will tell” (escoltar).

10. “Buck in ham palace”, Peter Tosh. De jove vaig escoltar-la sense saber de qui era la cançó i des de aleshores m’ha agradat i el seu ritme, el reggae; enregistrament d’un concert de 1979 (escoltar).

11. “On my radio”, The Selecter. Ganes de passar-s’ho bé d’un dels que va ser grups punters de la fornada 2tone i anys més tard del seu millor moment, com d’altres bandes d’ska britàniques, vaig poder veure’ls en un parell d’ocasions (escoltar).

12. “Lust for live”, Iggy Pop. Un tot terreny fins i tot en un programa de tv de “gent guapa” de 1996. Sexual, incombustible, coratjós (escoltar).

Anteriors Tornemi Sound Clash: 2011; 2012.



Envia un comentari

“Queríais Guardia Vieja, ¿no?”

TangoGuardiaViejaGairebé han passat dues setmanes que he llegit “El tango de la Guardia Vieja”, d’Arturo Pérez-Reverte. Després del primer enlluernament, amb una reflexió més pausada, el record que tinc confirma les bones sensacions del primer moment. Fins i tot m’ha motivat ara a compartir algunes impressions.

Sorrento, Buenos Aires, Niça, tres escenaris i tres èpoques molt ben connectades i ambientades amb una bona dosi de suspens i desig consumat… a terminis. Tot i que desconeixia alguns noms de llocs, d’objectes i locals, el relat permet situar-te perfectament en les escenes.

tango-de-la-cocainaMax Costa i Mecha Inzunza, dos personatges forts que protagonitzen el llibre, amb un tango de fons composat pel primer marit de Mecha, Amador de Troeye, que vol experimentar l’aventura en els arrabals populars – i en l’ambient dels baixos fons – de Buenos Aires el 1928 perquè “un tango no se compone únicamente con música, amigo mío. El comportamiento humano también cuenta. Prepara el camino”.

La capital argentina, Marsella o l’ambient més popular del Paral·lel de Barcelona, que inspirava peces musicals com”El tango de la cocaína” tenien punts en comú.

Retornant al llibre, Reverte cultiva el seu estil pessimista sobre la història de l’Estat espanyol: “- ¿No volviste a España? – ¿A ese lugar triste, rencoroso y con olor a sacristía, gobernado por estraperlistas y gentuza mediocre?…”. També una referència gens dissimulada d’un personatge real, Juan March, “el financiero Tomás Ferriol”, contrabandista mallorquí i finançador del bàndol franquista en connivència amb el comte Ciano, gendre de Mussolini. De la seva manera de fer negocis es pot extreure que tot, absolutament tot, pot convertir-se en un negoci beneficiós. Amb fredor, com l’agent espanyol, Mostaza, a Niça (ciutat on hi ha un record per la batalla de Trafalgar, que Reverte va novel·lar).

TangocortomalteseLa faceta de seductor i de lladre de guant blanc de Max Costa, “el bailarin mundano” hispanoargentí, de passat legionari al Marroc – una altra picada d’ullet a l’univers revertià (juntament amb un encontre internacional d’escacs en plena Guerra Freda) – em trasllada a pensar en Cary Grant. Reverte però per treure de dubtes el fa aparèixer citat per Mecha com “el de aquella absurda película del ladrón de hoteles” per reblar: “Tú fuiste mucho más atractivo que Cary Grant”.

La tensió sexual entre Max i Mecha al llarg de les seves trobades en la vida es resol amb elevades dosis de sexe dur i excitació amb escenes de voyeurisme. Un passat amb apassionats comiats i una sensació de vells guerrers que estan de tornada i de nou es separen.

Per sempre?

Envia un comentari

‘Els Masturbadors Mongòlics’

YouTube Preview Image

Us proposo un exercici d’immersió cultural en una part de la societat catalana dels darrers anys setanta del segle XX. Una breu mirada al rock urbà més transgressor fet a Catalunya, abans de l’invent de la Movida madrilenya i del punk i el rock radical dels vuitanta. I, per fer-ho, un dels grups emblemàtics i irreverents de l’escena barcelonina: Els Masturbadors Mongòlics (ara fa un any s’han editat unes gravacions ‘perdudes’).

ElsmasturbadorsmongòlicsOnanisme rock, diguem-ne pre punk amb Xavi Miracle al capdavant de la banda, un so brut i una actitud provocativa passada de voltes i sobretot unes ganes boges de viure la joventut el 1978, sí, 1978. Van ser Els Masturbadors Mongòlics, un grup d’efímera carrera musical, membres actius de la Barcelona contracultural, d’utopia llibertària, alliberament sexual i ganes d’experimentar en tots els àmbits. Lou Reed, els Rolling, el glam rock, Iggy Pop, el so de La Banda Trapera del Río… van inspirar un còctel explosiu digne del professor Baxter – títol d’un dels seus temes cantat en català – i per riure’s de l’encotillada cultura catalana, classista i moralista, al tema ‘honorables caramelles’.

Sobre ells coneixia que Manel Domènech, guitarra anys després dels Decibelios, havia tocat el baix en el grup, tal i com ho explicava al llibre Harto de todo de Jordi Llansamà i apareix en la xarxa. També havia vist el nom del grup en alguna vinyeta de Pedro Pico i Pico Vena d’Azagra a El Jueves, i poca cosa més: alguna conversa amb amics de fa anys sobre els primers grups de rock dur – punk de finals dels setanta a Catalunya.

punkpteatreateneuHo cantava La Banda Trapera a Ciutat Podrida: ‘no m’importa el Ponent puc caminar sense guia’; i ho rebla Llansamà al pròleg del llibre abans esmentat: ‘el punk fue un movimiento juvenil que nos llegó de Londres, pero en Barcelona tuvo nombres propios, auténticos pioneros que básicamente sin ninguna información lo adaptaron a su entorno y situación, creándolo prácticamente nuevo’.

Els Masturbadors Mongòlics van ser un dels grups mítics de la gestació del punk a Catalunya a partir de 1977. El desembre d’aquell any, Xavi Cot des de la productora Cuc Sonat, després d’estar un temps a Londres i veure el que s’estava coent, va organitzar al Teatre de l’Aliança del Poblenou el primer concert punk rock fet aquí, van actuar: La Banda Trapera del Río, Peligro, Mortimer, Marxa (més tard Basura) i Ramoncin & WC directament de Vallecas. Li seguirien d’altres concerts amb aquests grups del cinturó industrial barceloní, prenent rellevància la mítica Banda Trapera.masturbadormongolics0

L’edició del Canet Rock de 1978 va donar ocasió de veure compartint cartell amb grups internacionals i amb La Trapera, una desfasada actuació dels Masturbadors amb una polla de dos metres feta al taller de marionetes i ninots de Pepe Otal.

ultimo resorte sant boi 2L’evolució punk va emprendre el seu propi camí amb els Último Resorte liderats per Silvia Escario que havia estat a Londres en el 77, i els primer concert al manicomi de Sant Boi el novembre de 1979. De nou, el llibre Harto de todo permet conèixer tota aquesta eclosió de grups, artistes i primers locals de la cultura punk. Marginal però amb certa influència i vàlvula d’expressió social.

Com propugnaven Els Masturbadors als hippies, ‘córtatelo [el pelo] al dos y toma speed’, activa’t, ensenya les dents al sistema. Els temps corrien molt ràpid i la incomprensió i el desengany per com evolucionava la societat, també.

Envia un comentari

‘Templar lo rigor de la justícia divina’

HistoriamemorablesitioLa ‘Historia del memorable sitio y bloqueo de Barcelona y heroica defensa de los fueros y privilegios de Cataluña en 1713 y 1714’, del canonge carlí Mateo Bruguera, fill de Mataró, va ser publicada en dos volums: I (1871) i II (1872); és una obra antiga de referència per acostar-se al coneixement de la Barcelona assetjada per les tropes de Felip V. Bruguera va utilitzar per primera vegada el manuscrit del contemporani austriacista Francisco de Castellví Obando, i en el context que va ser escrita i publicada, el Sexenni Democràtic, va formar part del corpus teòric que va portar al pretendent carlí Carles VII a comprometre’s a restaurar els antics furs catalans en el marc de la Tercera guerra carlina.

Un aspecte curiós que recull l’obra i que ens ha de fer pensar en la mentalitat del moment, en una societat estamental i amb un component religiós a vegades intolerant per garantir l’ordre social, és una instrucció directòria de l’estiu de 1714 realitzada per sis religiosos de Barcelona, amb el Vicari General Josep Rifós, de família alellenca, al capdavant (Bruguera la reprodueix a la pàg. 89 del segon volum). El seu objectiu era ‘templar lo rigor de la justícia divina’ i literalment diu així: ‘De que instará ab tota eficacia per lo cumpliment de las constitucions de Cathaluña, que disposan la expulsió dels gitanos y vagamundos de la present ciutat, y tot lo Principat y de que á dits gitanos nols permetrá ni ab la cualitat de tambors y habitants de Barcelona’.

La diferència, com havien viscut els jueus, i la marginalitat, era mal vista i perseguida per alguns en nom de Déu.

1 comentari

I Berwick lluità contra Felip V.

caldetes6Jimmy‘ (com apareix a la novel·la Victus de Sánchez Piñol), James Fitz-James Berwick, general dels exèrcits filipistes, vencedor davant dels austriacistes a la Batalla d’Almansa (1707), va obtenir de forma cruenta i expeditiva la rendició de Barcelona el 1714 i va ser el primer capità general borbònic de Catalunya. Doncs ell, cinc anys més tard, l’any 1719, al servei del rei de França, va lluitar contra la monarquia hispànica de Felip V.

L’eix París – Madrid de la Guerra de Successió (1702-1715), en la que Catalunya va jugar les seves cartes en un conflicte internacional per controlar la monarquia hispànica i finalment va quedar aïllada per les potències aliades i va ser derrotada; va trencar-se a partir de la política italiana de Felip V, promoguda de fet pel seu primer ministre, el cardenal Júlio – Giulio – Alberoni, per conquerir Sardenya i Sicília. Va haver-hi una nova recomposició d’aliances: es coaligaren el Sacre Imperi Romanogermànic, les Províncies Unides dels Països Baixos (s’afegí a l’aliança el 1719), el Regne de la Gran Bretanya amb el seu antic enemic a la Guerra de Successió, França; i les hostilitats van començar el 1718. En el transcurs de la guerra que anava de mal en pitjor a la monarquia hispànica, la frontera dels Pirineus, el País Basc, Navarra i les valls pirinenques catalanes van ser atacades pels francesos.

A Catalunya, sota les ordres de Berwick, el comandant Francesc Bernic i escamots de miquelets catalans procedents del Rosselló van envair la Vall d’Aran, l’Alt Urgell, el Pallars, la Noguera, la Cerdanya, la Garrotxa, el Ripollès i l’Alt Empordà. En connivència amb aquesta ofensiva a la frontera, guerrillers austriacistes comandats per Joan Barceló i Anguera, Carrasclet, van alçar-se a les comarques meridionals (o del sud de Catalunya).

La política internacional uns mesos més tard va tornar a donar un gir: Felip V, perquè l’assumpte militar no anés a més davant de tan poderosos enemics, va destituir Alberoni el desembre de 1719 i va posar fi a l’aventura a Sardenya i Sicília. Abans de signar la pau, encara va haver temps perquè Verboom ‘el carnisser d’Anvers’ (Victus dixit), un altre vell conegut del bàndol filipista durant la Guerra de Successió,  posés setge a La Seu d’Urgell i després d’una setmana rendís la plaça el 29 de gener de 1720.

Finalitzat aquest pols internacional que va repercutir en la societat civil catalana perquè va haver d’acollir de nou una guerra, la repressió borbònica va redoblar-se sobre els revoltats austriacistes a Catalunya.

Envia un comentari

La infantesa davant de la guerra: retrat de Pepito Costa i El pífan.

Dos quadres del segle XIX, un de Goya i un de Manet, tenen com a protagonistes dos nens amb el rerefons de la guerra.

PepitocostaEl primer és el retrat de ‘Pepito Costa i Bonells’ (el seu pare va ser metge de Ferran VII), obra de Francisco de Goya datada el 1813(?). L’efecte de llum del quadre ressalta sobre un fons gairebé en penombra, el retrat del nen que imita amb uniforme de soldadet la postura dels adults. La seva expressió perduda dirigida a l’espectador, esdevé una premonició del caos de l’època arran de la invasió napoleònica.

D’altra banda, tenim el quadre impressionista ‘ElElpífanManet pífan’ (1866) d’Édouard Manet.

Aquesta segona obra ressalta en primer terme, amb colors vius propis dels uniformes militars del segle XIX, un nen  anònim tocant el pífan (s’utilitzaven nens de classe baixa o orfes que anaven davant de l’exèrcit i sovint eren baixes).

El fons del quadre desapareix en l’aire i l’efecte cromàtic dóna vivesa i armonia a la composició que també toca un tema sensible com l’obra anterior, la relació dels infants i les lluites dels adults.

Envia un comentari

Vikings.

Ragnar-Lothbrok-640x360Una sèrie televisiva que aquest estiu està estimulant l’audiència és Vikings (Vikingos). Es tracta d’una producció d’History Channel i gira a l’entorn del llegendari guerrer nòrdic Ragnar Lodbrok i el seu clan. Ja s’ha rodat una segona temporada i l’any vinent segurament ens arribarà.

Història i llegenda es fonen en el relat que té un punt verídic, a més d’una bona ambientació costumista, en el primer acte documentat de pillatge a les terres de l’oest per part dels vikings, a l’abadia de St. Cuthbert a Lindisfarne (793), a la Gran Bretanya. Els episodis transcorren en el temps de la primera escomesa dels vikings a l’oest en busca de tresors, un període que històricament es considera que va finalitzar el 1066 amb la derrota de l’expedició de Harald a York, a la batalla de Hastings.

Ragnar i la seva gent van saquejar en diferents campanyes NorthumbriaBretanya i el baix Sena. Lluny de casa, després de llargues travessies amb els seus ràpids vaixells, els drakkars, atacaven per sorpresa, sortint del no-res, preferiblement a objectius dèbils o mal defensats del litoral o del curs dels rius.

Fent una referència general, el vikings eren guerrers (tanmateix, alguns com Ragnar grangers a temps parcial), de complexió molt forta, tot i en el camp de batalla, enfront de tropes ben preparades, van ser derrotats al llarg de la història casi tantes vegades com obtingueren victòries, tal i com desenvolupa Paddy Griffith al llibre Los vikingos. El Terror de Europa (2004).

Precisament aquest autor contextualitza la societat vikinga en un marc de privacions econòmiques, gran rigor climàtic, ímpetu comercial i guerrer a la recerca de botí, amb lluites intestines endèmiques que plantegen que una de les sortides, amb una millora tecnològica de navegació, era l’expansionisme ultramarí. Tot plegat, una realitat molt més complexa que la imatge romàntica i nacionalista escandinava apareguda durant el segle XIX la qual, ‘davant complexitats de la cada vegada més tecnològica vida de les societats modernes’, cercava refugi en les essències d’una suposada ‘edat d’or’ d’aventures i llibertat. El feixisme i com cita també Griffith, ‘els nazis semianalfabets’, adoptaren una visió degenerada sobre la crueltat i la barbàrie impostada segons els seus interessos del moment; d’altra banda altres moviments culturals han adoptat sovint clitxés o imatges estereotipades que no aborden el conjunt de fets i causes de ‘l’edat dels vikings’.

Entretinguem-nos doncs amb la impactant sèrie televisiva Vikings per intentar comprendre críticament qui eren: mitjançant les aventures marines i guerreres; les creences (el panteó dels dèus i les visions d’Odin i el corb), costums i lleialtats de clan; i de l’ambició de Ragnar i els seus acompanyants que acaben en un bany de sang.

Envia un comentari

Lliçons de la història

Sovint a les xarxes socials escric amb voluntat de rigor històric sobre fets i causes que m’interessen i commemoracions més o menys conegudes a l’àgora virtual dels blogs, Facebook i Twitter. Intento aportar dades i elements de reflexió i, justament aquest darrer aspecte, és el que em motiva a escriure l’entrada que ara llegiu, a partir dels comentaris que han fet dos amics.

NenatelergarrotAra fa unes setmanes vaig escriure el post La conquesta dels drets laborals: 100 anys de la vaga tèxtil de ‘La Constància’, l’Àlex Asensio va compartir-lo al seu mur de Facebook i va afegir a tall de presentació una reflexió molt encertada: ‘Un mes i mig seguit de vaga, i la productivitat de l’economia i el prestigi de la marca ‘España’ a l’exterior no van resultar afectades? Ens hem tornat massa dòcils’. La història com a ciència no és un objecte que es guarda i es treu d’un calaix quan convé perquè té una dimensió cultural, social i fins i tot transformadora, que no prescriu. Així, els fets històrics que relatava els ha desenvolupat l’Àlex i són un motiu d’atenció sobre les dificultats que sempre hi ha hagut per canviar la realitat i d’altra banda com van assolir-se uns drets socials que ningú va regalar, tot al contrari.

Tibidabo0Un segon exemple ha estat el comentari d’una entrada meva al Facebook per part d’Oriol Lladó. A partir d’una foto que vaig fer des de dalt de l’atalaia del Tibidabo, i com es veien les persones com puntets negres, feia l’analogia amb la famosa escena de la nòria del film El Tercer Home. L’Oriol ha comentat: ‘He pensat en Lagarde i Rehn en (re)veure l’escena de la Nòria del Tercer Hombre. Som persones o puntets negres?’. Una visió actual de com els indicadors i guanys econòmics són prioritaris per alguns dirigents neo conservadors fins al punt d’arribar a deshumanitzar a la gran majoria de persones que administren (a més de saltar-se la democràcia quan convé).

Voldria finalitzar amb una cita de l’historiador Xavier Díez, tota una declaració de principis: ‘Als historiadors, en el fons, el passat ens interessa més aviat poc. En realitat és una excusa per parlar del present mentre pensem en un futur que molts voldríem millor’ (extret de l’Addenda final del llibre La venjança de classe).

Envia un comentari